Gran Recapte 2018
Campus EbreFolk 2024 Móra d'Ebre

Entrevista a Artur Quintana a ‘Compromiso y Cultura’ sobre la nostra llengua*

// Tomàs Santos

Quins elements coexisteixen per saber que les varietats baixaragoneses formen part de la llengua catalana?

En primer lloc, per observar que els baixaragonesos del triangle Faió-Aiguaviva-Pena-roja parlen en les seves varietats amb els catalans, siguin aquests d’on siguin, i sense acudir al castellà. Constatar-ho hauria de ser prova més que suficient per declarar que les varietats baixaragoneses són de llengua catalana, però com que no faltarà qui digui que s’escriu això per partidisme, afegiré alguna cosa més de concomitàncies fonètiques, fonològiques, morfosintàctiques i lèxiques de les varietats baixaragoneses amb el català. Abans de seguir endavant, no estarà de més recordar que la RAE, una institució que en aquest cas difícilment es podria acusar de partidista, ja va declarar al segle passat que a la Franja Oriental d’Aragó, on se situen les varietats baixaragoneses, parlen català.

Vegem-ne alguns detalls, i simplifico per raons inevitables d’espai. En català hi ha esdrúixoles, en aragonès amb prou feines: gramàtica/gramatica. En català e i o breus tòniques llatines no diftonguen, en aragonès sí: portell/portiello, espona/espuenda. L’e i la o àtones finals es perden en català, en aragonès es mantenen: fam/fambre, castell/castiello. La l– en català passa a ll-, però en aragonès es manté majoritàriament: llop/lupo. Hi ha pèrdua de –n en català, en aragonès es manté: pa/pan. A les desinències verbals de les persones 4 i 5 tenim cantem, canteu en català, enfront de cantamos, cantaz en aragonès, i en els imperfectes d’indicatiu cantava, tenia, sentia en català, en aragonès hi ha cantaba, teneba, sentiba en aragonès. En l’indefinit el català fa servir majoritàriament el perifràstic: vau cantar, mentre que l’aragonès se serveix majoritàriament del simple: cantez. En sintaxi de registra en català me’l venia enfront l’aragonès lo me bendeba. Per al lèxic resulta molt útil preguntar directament als parlants de les varietats baixaragoneses pels colors de les nostres barres, i si diuen que roig i groc, parlen català i si diuen royo i amariello aragonès.

Quin interès creu que existeix a no reconèixer les varietats baixaragoneses com a català?

Una de les primeres accions de Govern del nostre president Jorge Azcón Navarro va ser anar-se’n de viatge el 31 de gener a Brussel·les per informar a la Unió que a Aragó no es parla català, tot i que no ignorés que amb aquesta declaració es convertiria en la riota de la Universitat de Saragossa i de la lingüística i romanística internacionals. Es deuria sentir obligat a aquesta actitud per una evident razón de estado, ja que el president es considera situat en una tradició que es remunta com a mínim al Compromís de Casp de 1412 amb la instauració d’una monarquia castellana a Aragó, l’objectiu de la qual era, i segueix sent en els seus actuals successors, imposar als territoris sota el seu domini la llengua castellana i la cultura que conforma en detriment de totes les altres. Les monarquies absolutes d’abans i les democràcies i dictadures actuals solen discriminar les seves minories amb un propòsit decidit de fer-les desaparèixer. I Espanya i Aragó mai no hem estat una excepció. Les tècniques discriminatòries són les mateixes, mutatis mutandis, en tots els governs: la llengua a minoritzar no és vista com a tal sinó com a castellà mal parlat, o un dialecte, un patuès, un xapurriau, etc., de base sempre castellana, que no es pot escriure —un dels cartells exhibits als ‘Fets de la Codonyera’ del 20 de març del 2010 proclamava «CHAPURRIAU PARLAT NO ESCRIT»—, que té com a molt una literatura d’escassa o nul·la qualitat, i que cal fer tot el que es pugui per evitar del tot, o entorpir al màxim, el seu ensenyament a les escoles, així com prescindir de qualsevol mesura d’oficialització, i, si això últim és inevitable, procurar per tots els mitjans que aquesta oficialitat sigui el més inoperant possible com veiem aquests dies al País Valencià i a les Balears. Si tot això no mostrés l’operativitat destructiva desitjada en el procés de minorització, simplement es nega l’existència de la llengua minoritzada, com ho il·lustren les declaracions d’Azcón a Brussel·les, les quals se situen a la línia del LAPAO de Luisa Fernanda Rudi o a les manifestacions de la diputada María Herrero a la Sessió de les Corts on es va aprovar la primera Llei de llengües d’Aragó del 17 de desembre de 2009. Va dir la diputada en aquella ocasió que «En Aragón nunca se ha hablado catalán, ni se habla ni se hablará».

Imatge dels Fets de la Codonyera. / Sigrid Schmidt von der Twer

D’altra banda, la destitució azconiana d’Ignacio López Susín com a Director General de Política Lingüística afecta tant la llengua catalana com l’aragonesa. A més, el president ha anunciat que no normalitzarà aquesta última llengua, que segons ell només es manifesta en modalitats lingüístiques pròpies que van «del cheso al fragatino». A tot això cal afegir-hi els esforços presidencials per fer inoperant l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i els seus dos instituts: el de l’aragonès i el del català.


*Publicat en castellà a Compromiso y Cultura, n. 114, juny 2024

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: