Entre ‘Das Kapital’ i la Ribagorça*

Jordi Moners i Sinyol polític, traductor, dialectòleg i literat

// Francesc Teixidor

Jordi Moners i Sinyol va nàixer al Prat de Llobregat el 1933. Estudis de dret (llicenciatura) a la Universitat de Barcelona i de romanística i germanística a Marburg, Freiburg im Breisgau i sobretot a Heidelberg. Va fer estades a Itàlia, Occitània i Portugal, i va viure uns anys a Alemanya, i en aquest país participà activament en els Jocs Florals de la Llengua catalana a l’exili celebrats a Tübingen l’any 1970. El 1971 torna a Catalunya. Viu uns anys al Prat de Llobregat, fins el 1980, després a Sant Boi de Llobregat i des del 2003 a Llinars del Vallès, on ara resideix. El 1968 ingressa com a fundador al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i hi desenvolupa una intensa activitat política. A través de la seua muller Núria Codina i Capdevila amb arrels familiars a Castigaleu passa llargues temporades en aqueixa vila ribagorçana i hi investiga la llengua, la literatura i la història local. Ha treballat a l’ensenyament, com a traductor de l’alemany (Das Kapital d’en Karl Marx, Anestèsia local de Günter Grass, contes infantils) i de l’italià (Il Principe de Niccolò Machiavelli), i com a escriptor, investigador i comentarista polític (Informationen über Katalonien (1970), textos per al PSAN, la Síntesi d’història dels Països Catalans, La llengua de Castigaleu, la segona edició de La Pastorada de Castigaleu), també ha escrit un important recull de narracions i llegendes ribagorçanes que caldria publicar d’urgència. Una greu afecció als ulls l’ha obligat darrerament a retirar-se de moltes de les seues activitats.

Jordi moners, el 2017. / Francesc Teixior

Jordi ens podries parlar dels teus anys alemanys i de la teua participació al Jocs Florals de l’exili?
A 28 anys, com a advocat i una bona feina en un despatx de Barcelona, ho vaig plantar tot i vaig marxar cap a Alemanya. Allà vaig estudiar filosofia i lletres, i romanística a Freiburg, Marburg i sobretot a Hei-delberg on hi vaig estat vuit anys. Aprofitant les llargues vacances universitàries vaig poder conèixer prou bé Itàlia, Occitània i Portugal, i prendre contacte amb les seves llengües i cultura.
Considerant que els Jocs Florals, aleshores, es podien concedir arreu del món, menys a Espanya, l’any 1970 es van celebrar a Tübingen. La meva tasca va ser essencialment d’organització i en l’edició d’una publicació sobre literatura i cultura catalana.

Quan va ser la teva tornada a Catalunya?
La tornada va ser cap a l’any 1971. A partir de 1973 vaig impulsar cursos de Català a les escoles del Prat de Llobregat, amb participació i finançament d’Òmnium Cultural, una època que encara estava prohibit l’ensenyament en català.
L’any 1988 que ja vivia a Sant Boi de Llobregat, a causa de la meva ideologia i potser també per la meva tasca reivindicativa com a president de l’Associació de Veïns del barri del Centre, em van posar una bomba a la porta de casa que va malmetre tota l’entrada i els vidres de l’habitatge i els d’altres cases veï-nes en 40 metres a la rodona. (aquell mateix dia i matinada van esclatar altres bombes, una a la clínica Dexeus a Barcelona i una tercera a Manresa en un centre politico-social).

Com va anar la teua entrada al PSAN i quina activitat hi has desenvolupat?
Jo militava al Front Nacional de Catalunya i el vaig deixar quan es va escindir al 1968, per passar a fundar el PSAN el mateix any, en el que hi he estat com a membre executiu fins a la seva dissolució el 2015.

Com valoraries la teua tasca al PSAN?
A més de ser a la direcció he estat l’impulsor de la revista del partit: Lluita, i de la publicació de deu o dotze llibres de diferents autors sobre temes polítics i nacionals.

Has fet gran feina de traductor. Comenta’ns el teu magnum opus, la traducció del Das Kapital d’en Karl Marx, si més no.
A l’estar en el PSAN i atret per obres polítiques i de lluita de classe de diferents autors, en vaig començar a traduir algunes, de K. Marx, F. Engels, B. Brecht, H. Marcuse, N. Machiavelli, A. Gramsci, C. Beccaria. J. M. Eça de Queirós, G. W. F. Hegel…; sense esmentar els de literatura infantil i juvenil.
El Capital és una obra tan gran i coneguda que no cal cap comentari, només el fet que estigui traduïda i se sàpiga és suficient. Però també he de dir que tan important o més, ho és, per mi, la traducció de El Príncep, sobretot per seguir l’estil una mica arcaïtzant d’aquest autor renaixentista; sense menystenir les d’altres tractats de política. I pel que fa a la literatura infantil, va ser un repte el canvi radical d’estil i adequar-lo a les formes de lectura de les criatures.

Com va ser que pugesses a Castigaleu i a la Ribagorça?
Vaig anar-hi per primera vegada l’any 1993 per conèixer la família de la meva dona. A partir d’aquí vam continuar anant-hi dada any i cada vegada fent-hi estades més llargues, a vegades de fins més quatre me-sos. Fins l’any 2010.

Jordi Moners, Núria Codina i Artur Quintana, a Castigaleu l'any 2007. / Sigrid Schmidt von der Twer

Explica’ns els teus treball sobre el català de Castigaleu i la literatura en aquesta llengua que s’hi fa.
Ja des del principi d’aquelles estades em vaig interessar pel català que s’hi parla i d’entrada em vaig dedicar a recollir el lèxic del municipi, –com per exemple el de les dones en el cas de la cuina i el de les tertúlies que tenien en compte les trobades de cada dia a l’hora de després de dinar, o també les converses desenfadades que sortien de les veus dels jugadors de cartes a l’hora del cafè del cap de setmana, o també les paraules d’un pastor, d’un pagès, d’un forner o d’un carboner–, que finalment es va convertir en una edició del llibre La Llengua de Castigaleu. Després en contacte amb la majoria de gent del poble vaig anar recollint anècdotes i històries que s’han convertit en una quarantena de contes: Contes de la Ribagorça, a l’espera que puguin ser publicats.
En una ocasió un veí em va fer arribar la còpia d’una Pastorada de Castigaleu, que havia trobat a les golfes de ca seva. Posteriorment se’n va fer un estudi i es va publicar en col·laboració amb l’Artur Quintana. Era la segona edició que se’n feia i hi vam fer evident que la Pastorada és molt majoritàriament en castellà amb alguns fragment en aragonès i en català, contràriament a l’opinió del primer editor que creia que la Pastorada era meitat en aragonès i en castellà i sense cap presència del català. Amb la nostra edició també va quedar clar que a Castigaleu al segle XVIII es parlava català i no pas aragonès com pretenia haver demostrat l’autor de la primera edició.

Com veus la situació de la llengua catalana i la cultura que conforma a l’Aragó?
La cultura lingüística es manté viva, encara, a la Franja, amb penes i treballs. El nou Govern PSOE-JA ha creat una Direcció General de Política Lingüística i ha restituït el nom de català que el darrer Govern PP-PAR havia canviat pel de LAPAO. Sempre val més això que l’aferrissada persecució de la llengua catalana per part de l’anterior Govern.

*Entrevista apareguda a Temps de Franja n. 137 (abril 2018)