«Els que neguen que al Matarranya es parla català confonen llengua amb identitat»*

Javier Sáenz, exsecretari general de l’Instituto de Estudios Turolenses

// Lluís Rajadell

Javier Sáenz, secretari i ànima de l’Instituto de Estudios Turolenses (IET) –filial de la Diputació Provincial de Terol-, s’acaba de jubilar després de quasi 40 anys al front de la gestió d’este organisme cultural. Nascut a Andorra fa 65 anys, va ser un dels impulsors de les publicacions de l’IET en català sobre la cultura, la geografia i la història del Matarranya i el Baix Aragó.

Després de quasi 40 anys com a secretari del Instituto de Estudios Turolenses (IET) però nascut i vinculat personalment al Baix Aragó, ha estat un intermediari cultural entre la capital provincial i la Terra Baixa?

Sí, perquè hi ha un desconeixement molt gran des del sud de la província respecte del que és el Baix Aragó. Hi ha molta gent de Terol que no ha passat de Sant Just cap avall. I el desconeixement és encara més accentuat respecte del català que es parla al Baix Aragó i el Matarranya. Des que Gonzalo Borrás es va fer càrrec de la direcció va quedar clar que l’IET reflectiria la realitat provincial, no només en aspectes geològics o històrics, sinó també les distintes parles de la província, i en concret el català, que havia d’estar present a la tasca de l’IET. Van començar-se a donar suport a projectes d’investigació i recopilació de cultura popular, com Lo Molinar. Estava clar que el català del Matarranya s’havia d’atendre.

Creu que la capital i les terres altes de Terol, per un costat, i el Baix Aragó històric, per l’altra, son dues realitats culturals diferenciades?

Cada vegada hi ha menys diferències culturals pels nous mitjans de comunicació i per internet, però encara mantenen diferències importants. Han viscut d’esquena l’una part de l’altra perquè, entre d’altres motius, la comunicació entre les dues principals poblacions de la província, Terol i Alcanyís, és deficient.

Per què van decidir des de l’IET donar suport al català, una llengua minoritària de la província?

L’IET havia quedat una mica ancorat en una tasca historicista i geològica, i amb Borrás volia treballar el conjunt de la realitat provincial, i les llengües que es parlen a la província son també part d’esta realitat, inclòs el català. S’havia d’incorporar al treball de l’IET.

Per què havia estat ignorada fins llavors?

Com tants altres aspectes de la realitat provincial. S’ha de tindre en compte que l’IET es va fundar l’any 1949 com una institució franquista bolcada en la cultura oficial. Amb el nomenament de Gonzalo Borrás com a director, tot això va canviar. Es va incorporar un consell científic que incloïa gent del Matarranya que parlava català.

Quins eren els catalanoparlants del consell científic?

No recordo els noms, però per allí estarien Carles Sancho i Artur Quintana, que ha estat vinculat a l’IET des de sempre. Treballar amb el català no va ser un decisió excepcional, perquè formava part de la realitat provincial. Llavors van començar a arribar projectes, com Lo Molinar o la coedició de llibres en català, i eren tractats com a un projecte més. Si eren bons es recolzaven, i, si no, no.

Per què no hi ha dubte que el que es parla al Matarranya i part del Baix Aragó és català?

Està clar. Això qualsevol ho sap si te una mica de formació. Esta corrent que defensa que el que es parla allí no és català no trobarà cap filòleg de cap universitat que ho defense. Érem conscients que, dins del català, hi ha variants locals i volíem que es reflectiren en materials diversos. Per això es va treballar amb la tradició oral i amb altres continguts per a què la gent tinguera textos de diverses matèries, com el paisatge, els costums… És l’objectiu de la col·lecció Lo Trinquet. És gent del Matarranya que escriu sobre el Matarranya en català.

Van trobar amb resistències dintre de l’IET o de la Diputació Provincial —de la qual depén el IET— per publicar en català?

No, mai. Molt poques vegades s’ha volgut intervindre des de la Diputació en l’IET. El respecte a la tasca de l’IET era absolut. El que decidia l’IET anava a missa. També amb el català.

A què atribueix la resistència de part dels catalanoparlants de la província a reconèixer que parlen català?

Per un costat, a la ignorància sobre la seua realitat lingüística. I també al fet de confondre la identitat regional amb la llengua. Els pot parèixer fenomenal que a Suïssa es parlen diferents idiomes, però no entenen que a l’Aragó es pugue parlar més d’una llengua. Que a una part del territori aragonès es parla català no vol dir res respecte a la seua identitat regional. És curiós, però per exemple, la comarca del Matarranya és un dels territoris on més grups de jota hi ha. A les zones limítrofs amb Catalunya és també on més capelles dedicades al Pilar hi ha, amb una voluntat de reafirmar la identitat aragonesa, però no son conscients que la llengua no condiciona la identitat regional o nacional dels parlants.

Com valora que una administració, com la Comarca del Baix Aragó, s’implique ara activament en el moviment que defensa que el català comarcal és una altra llengua denominada xapurriau i en patrocina publicacions i audiovisuals?

És un desastre que em recorda al Govern d’Aragó PP-PAR que va inventar allò de la LAPAO per a referir-se al català d’Aragó. És irresponsable. No té cap altra explicació que una iniciativa política que vol donar satisfacció a determinats votants. Des d’un punt de vista científic o tècnic, no té cap sentit. És un disbarat. Que criden a un filòleg per a què els ho explique, per favor! És una obvietat que el que es parla allí és català. Si em presenten un filòleg d’una universitat que defensa que no ho és, els escoltaré. El que fan és un error.

Què recomanaria als que defensen que al Matarranya es parla xapurriau, una llengua independent del català?

Haurien de parlar amb la Universitat de Saragossa o amb la DGA, que té bons especialistes que els podrien assessorar. Passa alguna cosa pareguda amb algunes històries locals, que es publiquen amb arguments errats o inclús antidemocràtics. Alguna ha arribat a l’IET per a revisar-la i s’ha corregit.

L’IET acaba de publicar el primer volum de la col·lecció Biblioteca Turolense, dedicat a l’escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte. Quin és l’objectiu d’esta nova sèrie de llibres?

Va ser el darrer projecte en què vaig participar abans de jubilar-me. La idea és posar en marxa una col·lecció que publique l’obra d’escriptors de la província. Obre la col·lecció Desideri Lombarte, i el fet que siga una obra en català és indicatiu del plantejament de l’IET respecte del català. Després, està programada la publicació dels diaris del botànic José Pardo Sastrón, l’obra de l’escriptora Concepción Gimeno Flaquer o les entrevistes que va concedir Luis Buñuel.

El criteri és publicar obra poc coneguda d’autors terolencs?

Amb l’equip que la vam llançar, volíem rescatar obra poc coneguda, encara que no fora un criteri exclusiu. També preteníem agrupar obra dispersa. Els diaris de Pardo Sastrón només estan accessibles en versió digital i l’obra de Gimeno Flaquer no es va arribar a publicar mai, el mateix que passa amb les entrevistes de Buñuel d’una forma agrupada.

Per què van triar Desideri Lombarte com a primer autor?

Teníem l’obra poètica completa preparada per a publicar en la col·lecció Lo Trinquet, però vam pensar que seria una bona idea començar amb ella la Biblioteca Turolense. A més, engegar en català era tota una declaració d’intencions de l’IET, que reconeix, clarament, que al Matarranya es parla català.

Què li pareix el resultat?

És el que jo havia pensat. És un llibre preciós en la forma i el contingut.

Quin serà el següent?

Els diaris de Pardo Sastrón. Però això depèn dels actuals responsables de l’IET. Els diaris estan molt bé perquè cada dia el botànic anotava tot el que passava als pobles on era. Inclou notícies climàtiques, però també del seu treball de farmacèutic o allò que passava al seu voltant.

Vostè s’acaba de jubilar, però imagino que això no vol dir que abandona l’activitat cultural.

Per descomptat que no. He treballat a l’IET, però no per casualitat. Ja treballava abans en temes culturals i en investigacions pròpies. Col·laboro amb revistes, com Turolenses o Compromiso y Cultura, i estic acabant un llibre sobre la bruixeria contemporània a la província de Terol, que inclou espiritisme, curanderisme… M’ho passo molt bé trobant informació a la premsa.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 150, abril de 2021