El Teatre Còmic de Barcelona

Un nonaspí propietari. Una vida de revista.

// Estela Rius

“La revista va ser lo que va portar al Teatre Còmic als seus anys de més popularitat, es per això que se’l coneixia com El palacio de la revista”

Solíem anar al Teatre Còmic a la funció dels dissabtes o diumenges en les nostres respectives famílies. Pel teatre hi van passar molts artistes com ara Trudy Boris, la ballarina Mercedes Mozart, Carmen de Lirio o Raquel Meller que ja era molt gran. Vaig veure dirigir l’orquestra al “maestro Alonso”, al “maestro Guerrero”, també recordo a Conchita Leonardo i a Alady i Mary Sampere, que improvisaven un vis a vis amb lo públic: divertidíssim! També va actuar Unus del circ Barnum, que anava vestit amb un frac i barret de copa. Elegantíssim!

El dia que creuàvem el Paral·lel per portar a enterrar el meu pare, estaven enderrocant el teatre.

Façana del Teatre Còmic el 1935

Lo passat mes de setembre vaig quedar amb Rosa Comas Llop i amb Ramon Roca Llop per parlar de la historia del Teatre Còmic (1905-1962) de Barcelona i els seus vincles en Nonasp, ja que son unes de les poques persones en vida que el van viure i conèixer de primera mà. Ramon es cosí-germà de Rosa i fill de Vicenta Llop Llop (Nonasp, 1896) una nonaspina que, al igual que tantes altres, tan prompte va tenir l’edat, va emigrar a Barcelona per guanyar-se la vida.

Com va fer cap la Vicenta a servir a Barcelona?

A casa eren molts germans. Lo iaio Sebastià es va casar dos voltes: primer en la iaia Antonia, que ere la mare de Vicenta, i després en la iaia Maria. Va tindre 7 fills. Vicenta era la noia mes gran, per la qual cosa en 13 anys ja la van enviar cap a Barcelona. Primer va estar 3 o 4 mesos a casa d’una dona que li deien la Marieta de Sants, que la va ajudar a buscar feina, i d’allí ja va fer cap a la Ronda Sant Pau.

I ja es va quedar?

Podríem dir que sí. Al cap d’uns quants anys es va casar en Joan (mon pare), que era lo fill dels amos de la casa, i van tindre quatre fills: Joan, Magda, Mercedes i Ramon, que sóc jo. Recordo que sempre contaven que lo dia del casament, lo iaio Sebastià portava una maleta molt voluminosa que va despertar la curiositat entre la família. Mon pare no va poder resistir més i, aprofitant que es trobava a soles, va obrir-la pensant-se que trobaria mig armari nonaspí o qui sap el què, però lo que va aparèixer va ser un solitari parell de sabates. I un altra que sempre contaven era de la primera volta que van portar al iaio Sebastià al Teatre Còmic. Lo van posar tot mudat i quan estaven allí li van presentar a una de les artistes… ¡Es va ficar mes ample que llarg!

En la nova situació social de Vicenta que passa a tenir després de casada, qui va substituir-la en les feines de la casa?

La primera va ser Paquita, “la tia petita” li dèiem, perquè era la mes petita d’una llarga llista de germans i germanes. És la mare de Rosa. Ella es dedicava principalment a cuidar-nos a nosaltres. Hi va estar fins que es va casar i després la van seguir altres nebodes i familiars, perquè la mare (Vicenta) sempre buscava gent de confiança.

Quin vincle tenia la vostra família en lo Teatre Còmic?

Mon pare (Joan) va començar treballant de venedor de localitats al Còmic junt amb son pare, i al mateix temps fent revenda. A poc a poc, va anar fent diners fins al punt que va anar comprant als diferents socis del teatre la seva part, i finalment va acabar sent el propietari de l’edifici.

I durant la Guerra Civil?

Als fills mos van repartir entre Nonasp i Roda de Barà, i los pares se van quedar a Barcelona, juntament amb la tia Paquita. Lo Còmic lo van col·lectivitzar i los treballadors van passar a ser també los amos. Lo pare tenia bona relació en ells. El van avisar per a què marxés de casa perquè l’anaven a buscar amb l’excusa de fer un registre. En acabar la Guerra, los va tornar a llogar a tots perquè estava agraït.

Al menjador de casa hi havia un quadre on estaven les meues germanes vestides de comunió. Al començar la Guerra, mon pare, lo va folrar amb una trentena de fotos que li havien dedicat algunes artistes que havien passat pel Còmic, per si de cas. Quan es va acabar, les va traure. S’havia de ser previsor.

Parleu-me del vostre record del Teatre Còmic.

Hi solíem anar a la funció dels dissabtes o diumenges a la tarda en les nostres respectives famílies. Teníem un “palco” des d’on veiem la funció. Bé, en realitat en teníem dos, a més de tres localitats a primera fila. Entre tots los de casa mai els omplíem, així que convidàvem a amics, coneguts, persones de Nonasp… Lo pare (Joan) tenia un cartell on posava “cede el palco a …” i allí s’apuntava detalladament a qui havia regalat les entrades per assistir.

Recordo que pel teatre hi van passar molts artistes com ara Trudy Boris, la que va ser el meu amor impossible. També la ballarina Mercedes Mozart, Carmen de Lirio o Raquel Meller que ja era molt gran. Vaig veure dirigir l’orquestra al “maestro Alonso”, al “maestro Guerrero”, també recordo a Conchita Leonardo i a Alady i Mary Sampere, que improvisaven un vis a vis amb lo públic: divertidíssim!

També va actuar Unus del circ Barnum, que anava vestit amb un frac i barret de copa. Elegantíssim! Feia un número que consistia en aguantar-se les cames a l’aire damunt del dit índex de la mà.

No obstant això, la revista va ser lo que va portar al Teatre Còmic als seus anys de mes popularitat, es per això que se’l coneixia com “El palacio de la revista”. Els que van deixar més impacte van ser Els Vienesos, que venien de l’Àustria post-nazi i van muntar revistes que van tenir molta ressonància a nivell nacional, a més estaven fetes en molt bon gust i un gran desplegament de mitjans. El protagonista de moltes d’estes revistes, com ara “Taxi al Cómico” o “Melodía del Danubio” va ser Franz Joham.

Durant la infància, el Teatre Còmic devia de ser la teua segona casa.

Quasi que sí. Quan era petit em passava la major part de la funció corrent pels “palcos” del teatre, però com era lo fill de l’amo, l’acomodador es limitava a dir-me: “vagi amb compte, nen” . Quan vaig ser més gran, recordo haver portat en diferents ocasions als amics de classe a veure les immenses cames de les vedettes des de primera fila. Quedava molt bé això de tenir un teatre per a portar-los!

Al Còmic també li va arribar l’hora?

Sí. A principi de la dècada de 1960, La Caixa va ficar l’ull sobre la mançana que ocupava el teatre. Los pares ja eren grans i els fills ja teníem la nostra vida muntada, a més a més, l’edifici es trobava en unes condicions una mica precàries. Vendre’l significava solucionar econòmicament el nostre futur, així que no ens ho vam pensar gaire.

Que sents quan passes pel actual Paral·lel?

Em costa imaginar que aquell conglomerat d’edificis i botigues va ser el Teatre Còmic. Estic segur que si tornés mon pare, no el reconeixeria. El dia que creuàvem el Paral·lel per portar-lo a enterrar, estaven enderrocant el teatre. En aquest sentit, penso que va morir en el moment oportú.

Un moment de l'entrevista

Magda, Mercedes, Vicenta, Joan, Ramon i Joan. / Arxiu familiar

Joan Roca Martorell i Vicenta Llop Llop. / Arxiu Familiar