Josep Vallverdú i Aixalà: Escriptor, traductor i dinamitzador de Ponent
// Berenguer de Mussots
Ciutat de Balaguer, dimecres 6 de març de 2024, Museu de la Noguera. Aprofitem l’entrevista —destinada al número 58 (juny de 2024) de la revista Les Notícies de Llengua i Treball de la UGT de Catalunya— al prolífic escriptor, activista cultural i intel·lectual ponentí Josep Vallverdú i Aixalà —nascut a Lleida el 1923, Creu de Sant Jordi el 1989, membre numerari des de 1991 de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida el 2004 —per demanar-li sobre les relacions que tingué, especialment en els darrers anys de la dècada de 1960 i al llarg de la de 1970, per donar a conèixer les terres aragoneses de llengua catalana.
No podem defugir que, en plena vitalitat, en un bon estat físic i mental, esteu a punt de fer 101 anys, i els heu viscut amb força intensitat. Heu vist de tot, no heu parat, heu conegut les figures més representatives del país últims anys… La vostra vida és un guió fantàstic per fer una pel·lícula. Què en penseu
Que totes les vides són un guió fantàstic. Tr Ciutat de Balaguer, dimecres 6 de març de 2024, Museu de la Noguera. Aprofitem l’entrevista —destinada al número 58 (juny de 2024) de la revista Les Notícies de Llengua i Treball de la UGT de Catalunya— al prolífic escriptor, activista cultural i intel·lectual ponentí Josep Vallverdú i Aixalà —nascut a Lleida el 1923, Creu de Sant Jordi el 1989, membre numerari des de 1991 de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida el 2004 —per demanar-li sobre les relacions que tingué, especialment en els darrers anys de la dècada de 1960 i al llarg de la de 1970, per donar a conèixer les terres aragoneses de llengua catalana. obes qualsevol persona, un manyà, un advocat, un aviador… Si han viscut una vida prou llarga o prou intensa, t’explicaran fets fabulosos. Cada vida és una novel·la.
Durant els anys seixanta, especialment, i en els anys setanta, vau ser l’home a Ponent. Al meu entendre, vas seu el creador —o si més no, el promotor principal— de la denominació Ponent per a les comarques de l’occident del Principat de Catalunya.
Si bé jo d’adult havia viscut a Sant Feliu de Guíxols, a Barcelona i una temporada a Balaguer, no serà fins al 1960 que m’incorporo a la ciutat de Lleida i hi viuré fins al 70. Llavors, em vaig adonar que la societat lleidatana, respecte d’altres societats, encara estava molt influïda per l’any 39. Vaig pensar, «això s’ha de capgirar». Hi havia una sensibilitat catalana però estava molt dispersa. I vaig trobar companys i gent amb els quals vam poder fer una mica de forat. Se’m van tirar a sobre, directament i indirectament, bisbat, periodistes, etc. Però simplement anàvem fent, i quan vam poder vam crear l’Àmbit Cultural de Lleida, i altres coses, com una revista oral que va tenir molt èxit, classes de català… Quan prohibien alguna activitat que venia de Barcelona fèiem tot el possible perquè se sabés. M’hi vaig trobar sense voler.
Per què dieu que la situació era més complicada que en altres indrets?
No podem oblidar que Lleida havia caigut en mans franquistes l’any 38, i durant quasi un any el riu Segre va fer de frontera. I els uns eren a la Bordeta, i els altres al Castell. L’any 39, encara es veien esquelets a les cases bombardejades que eren desenrunades.
Vaig veure la repressió, tremenda, i això, en certa manera, va mal educar la gent de Lleida, pensant-se que no havia de canviar mai, o que no canviaria en molt temps. Hi havia molts acomodaticis. Contra això vaig lluitar jo.
Recordeu els començaments, quan éreu un jove que intentava escriure? Us va costar molt?
Sí, perquè era molt jove. Tenia 12 o 13 anys. Vaig fer una poesia en català, en versos curts, que vaig enviar al professor de literatura espanyola i llatí que teníem a l’Institut de Lleida, un senyor de Saragossa, que no tenia cap simpatia per la literatura en català. No em va dir «tens un futur brillant». Només «sigue, sigue». La conversa va acabar aviat!
A l’institut els professors explicaven en català o en castellà segons era la seva llengua, I nosaltres, que no teníem llibre de text preníem apunts en català o en castellà. No teníem dificultats. Vivíem amb aquesta dualitat de llengües amb una gran naturalitat. Teníem fins i tot un professor valencià de dibuix que s’explicava en un valencià preciós.
Ha canviat molt el llenguatge al llarg d’aquest temps?
Aquest és un altre problema molt gros. El més gran invent del segle XX va ser el telèfon mòbil, però és el més terrible, també perquè és una arma espantosa. Jo faig anar molt poc, el telèfon mòbil. No sé què és una aplicació. Sé el que és un WhatsApp i sé telefonar i que em telefonin. Però prefereixo l’ordinador, en tot cas.
El català està perdent riquesa, en general?
El català està perdent ús. El problema és que el percentatge de català que se sent parlat i escrit és molt inferior al que era fa 10 anys. La quitxalla es passa al castellà molt fàcilment. Només que amb una colla de xiquets o xiquetes hi hagi un que parli castellà, els altres parlen castellà.
Després tenim una immigració molt forta, i amb la immigració ens hem portat molt malament nosaltres. Per què a la senyora romanesa de fer feines, que fa 30 anys que és aquí, i que entén el català perfectament, moltes senyores li continuen parlant en castellà?
S’ha de parlar en català sempre. S’ha de fer un esforç.
I quina és la perspectiva?
És molt pessimista. La difunta Carme Junyent deia que el català moriria. Com totes les llengües. Ara, no ho posem fàcil! Insisteixo: hem de parlar català sempre. Fixeu-vos com canviaria la cosa. Sempre.
Alguna vegada heu dit que faltava un estudi aprofundit de la vostra obra ja que se us havia encasellat únicament com a escriptor de literatura infantil i juvenil. El 2023 va ser l’Any Vallverdú. La celebració ha ajudat a conèixer millor tota la vostra producció?
Sí, evidentment sí. Perquè la Carme Vidal, com a comissària de l’Any, va procurar també que hi entrés, a més de la divulgació genèrica, «l’acadèmia», és a dir, que hi haguessin estudis seriosos fets per crítics, per professors, per universitaris, de diverses característiques. Llibres per a grans, de viatges, els dietaris, l’autobiografia… cadascun ho estudia un especialista diferent. Això se’n diu una miscel·lània. Per conseqüència, ara s’ha anat a conèixer-me més.
Com va ser que us vau interessar per donar a conèixer les terres aragoneses de llengua i cultura catalanes?
A més a més de la meva curiosament innata pels diversos i variats aspectes per la cultura, —en especial en aquells relacionats amb la llengua catalana—, fou l’encàrrec de l’editorial Tàber de Barcelona per elaborar alguns volums de la col·lecció «Catalunya Visió», un projecte editorial dedicat a retratar i descriure el teixit físic i humà de les comaques de Catalunya, en especial les del país rural. Els textos dels volums en què vaig participar estaven acompanyats per extraordinàries fotografies de Ton Sirera i van ser editats, com ja he dit, per Tàber.
[En concret en el primer volum (1968) de la col·lecció «Catalunya Visió» s’integren les comarques de la Llitera i el Baix Cinca; al número 2 (1968), la de la Ribagorça; i al número 8 (1969), la del Matarranya i la de la Terra Alta.]
Crec que us heu acostat a la a les terres de l’Aragó de llengua catalana amb una visió prou ajustada a la del país descrit, no només a través dels volums editats per Tàber.
Si més no, ho he intentat. La darrera oportunitat que de manera expresa vaig assistir a un acte públic a la Franja va ser l’any 2013 a Calaceit.*
Potser, perquè com a cronista heu seguit el consell que «Cal, com he escrit en altre lloc, una sol·licitud més sovintejada, que hi anem més, no pas a descobrir-los Mediterranis, sinó a conviure-hi fraternalment», tal com anotàreu el 1970 a la revista Serra d’Or.
Com veieu el panorama actual de la literatura catalana a la Franja?
Cal dir que el 1970, en els anys que més intensament vaig visitar la Franja, la literatura en català era inexistent, tret d’algun escadusser text localista escrit en ortografia extravagant.Tanmateix de mica en mica es dona a conèixer l’extraordinària obra literària del mequinensà Jesús Moncada, a la qual cal afegir dos escriptors de Saidí: Mercè Ibarz i Francesc Serés. I encara cal destacar el poeta matarranyec Desideri Lombarte, que si bé no és encara prou conegut fora de la seva comarca té una obra ressenyable. I és clar, també trobem a la Franja una munió d’autors força interessants. Ara sí que es pot dir que hi ha una literatura catalana a l’Aragó.
«El 1970, la literatura en català a la Franja era inexistent»
[A més dels textos dedicats a la col·lecció «Catalunya Visió», cal ressenyar el capítol «La Catalunya aragonesa» dins del volum IV de la col·lecció «Dolça Catalunya» (1977), p. 141-160, ampliació d’una part del llibre Viatge a l’entorn de Lleida editat el 1972 i, d’alguna manera, de l’article «Matarranya amunt» publicat al número 158 (octubre 1969) del setmanari Tele/estel i l’article «l’Aragó català i la seva consciència lingüística» publicat al número 129 (juny 1970) de la revista Serra d’Or]
«S’ha de parlar en català sempre. S’ha de fer un esforç»
Josep Vallverdú // Josep Balagueró
Un moment de l’entrevista // Josep Balagueró
Publicat a Temps de Franja n. 162, juliol 2024