Una eina necessària*

Written by Redacció on 4 de febrer de 2021. Posted in Matarranya

// Francisco Javier Doménech Villagrasa, alcalde de Favara del Matarranya

Parlem català en una franja territorial, ubicada dins dels confins aragonesos amb Catalunya, i que, per tant, pertany políticament i administrativament a Aragó, una Comunitat que des de fa segles té el castellà com l’indiscutible rei de l’idioma, tant l’oficial com el vehicular. Suposa algun problema?

Objectivament, ja us dic jo que no. Ni és un fenomen singular ni una raresa antinatural en este planeta nostre, tantes vegades, al llarg de la història, dividit i subdividit mitjançant el traçat d’arbitràries línies frontereres de duració incerta sinó efímera. De fet, és comú que tots els països tinguen zones, en les seues fronteres interiors i exteriors, amb una població que presente alguns trets més identificables amb el país veí que amb el propi. I, al mateix temps, seria sorprenent trobar un país de fronteres tan impermeables i agressives contra tot allò diferent, que mai haguera sigut penetrat per l’esperit estranger o, més ben dit, que mai s’haguera apropiat de l’esperit del veí. Perquè res, ni murs de formigó, ni duanes ni fusells poden detindre eixe esperit quan, motivats per segles de relacions comercials i contactes socials, les persones i els pobles volen fer-s’ho seu i donar-li cabuda en el seu cor i comptar amb això per a construir el seu propi destí.

I llavors, sabedors els poders públics que este sentiment, generador de distintes realitats, es concep entre els drets de cada ciutadà i de cada poble, eixa realitat és respectada, defensada i inclús sovint convertida en objecte de presumpció perquè se la valora com a riquesa cultural que suma al patrimoni general. Així succeïx en els països civilitzats i respectuosos amb la seua gent. Per tant, parlar català a la nostra Franja no hauria de suposar cap problema: Catalunya és país veí, en zones del Pirineu d’Osca es parla des de segles l’aragonès, i Aragó es governa per unes institucions democràtiques que res tenen a veure amb les d’eixos països de règim polític ultranacionalista i xenòfob en què es reprimix i s’acaba amb qualsevol manifestació diferent del dogmatisme oficial.

No obstant això, sí que arrosseguem un problema des de sempre. L’originat en l’històric nacionalisme excloent d’Espanya, que veu la llengua com un instrument de poder i com una manifestació inequívoca de qui exercix eixe poder. Ja des dels Àustries i el seu discurs: «Un rei, una espasa… I una llengua!»; passant per l’arribada dels Borbons, amb el seu feroç centralisme castellà intrínsec i finalitzant amb la presa del poder per la burgesia i la seua obsessió per establir estereotips sobre qualitats i defectes de cada territori, amb la finalitat d’afirmar la seua personalitat, però que va acabar convertint-los en recelosos rivals, temorosos de ser devorats els uns pels altres, més que en solidaris companys de viatge.

I Aragó, que no té clar si Catalunya vol expansionar-se gràcies a nosaltres o no, també té sense resoldre este problema del caràcter conquistador d’una llengua. La qual cosa explicaria el menyspreu amb què, des de Saragossa en especial, es va qualificar la nostra llengua de «chapurriau»”; o que se’ns anomene «polacos»; o que els funcionaris enviats als nostres pobles siguen castellanoparlants; o que les qüestions oficials, acadèmiques i científiques es parlen en castellà i, d’esta manera, la nostra llengua quede relegada a qüestions del carrer o de la casa.

Hi ha doncs establerta, no una convivència respectuosa entre llengües, sinó una jerarquia en què el castellà domina cada dia amb més força la llengua de la Franja. Esta és una realitat dolorosa per a nosaltres, que sí que tenim clar que la nostra llengua no és poder sinó, abans que res, identitat i autoestima. I també sentit de família. Perquè la llengua pròpia, la materna, dóna a les persones seguretat, llibertat i el millor canal per als sentiments. Perquè la llengua pròpia és la que organitza i estructura les nostres expressions més íntimes i, de fet, hi recorrem quan volem estimar o maleir. I també és la porta d’entrada de la nostàlgia en el nostre cervell, la qual no és sinònim de melancolia sinó de recurs estimulant, essencial per a mantindre l’aplom en les nostres lluites, perquè les paraules van lligades a persones, i estes als records.

És per este dret al record, als nostres referents i a la nostra història, que sempre ha sigut de vital importància tindre un mitjà de comunicació escrit en la nostra llengua. I més encara en el present, al constatar amb temor l’augment del nombre de països xenòfobs i autoritaris, d’eixos que escanyen al diferent, entenc que és necessari fer sentir la nostra veu. Una veu que, en el català de la Franja, escriga sobre respecte, dignitat i llibertat humanes. Són temps, doncs, per al nostre esperit. Són Temps de Franja.