Tornen a Espanya les restes de la soprano Elvira de Hidalgo, mestra de Maria Callas

// Javier Ortega

Elvira Juana Rodríguez Roglán, coneguda com Elvira de Hidalgo en el món de l’òpera, on va destacar com a soprano i com a mestra de Maria Callas, va néixer el 1891 a la capital del Matarranya, Vall-de-roures, i va morir el 1980 a Milà (Itàlia).
Les seves restes mortals han romàs des de llavors al cementiri major de Milà, primer sota terra en una tomba sense identificar, fins que un grup de deixebles va traslladar el cadàver a un nínxol amb una làpida identificativa.

Ara la Fundació Valderrobres Patrimonial ha aconseguit repatriar el cadàver a Espanya, després de no poques vicissituds i amb el consentiment dels familars directes.

Les restes es troben custodiades en una funerària de Barcelona a l’espera de fixar una data perquè rebin sepultura solemne i definitiva en un panteó del cementiri de Valderrobres.

La data vol fer-se coincidir amb la inauguració d’una de les dues sales museístiques Vall-de-roures dedica a la seva il·lustre filla. A més del material aportat per la Diputació Provincial de Barcelona, ​​La Fundació Valderrobres Patrimonial va a sol·licitar a l’Scala de Milà, on la cantant aragonesa va ser mestra de cant, la cessió per al referit museu de les peces que posseeix relacionades amb Elvira de Hidalgo, com roba, fotografies, documentació o cartelleria.
Elvira de Hidalgo es va traslladar a Barcelona essent una xiqueta. Allà va començar els seus estudis de cant amb el mestre Bordalba, i els va acabar a Milà amb el mestre Vidal.
Va debutar el 1908 al Teatre San Carlo de Nàpols, cantant la Rosina d’El barber de Sevilla de Rossini. Va ser l’inici d’una brillant carrera que la va dur als principals teatres d’Itàlia, Europa i Amèrica. Reconeguda com una de les millors soprani d’agilitá de la seva època, va donar vida a les protagonistes de Linda de Chamonix, Rigoletto, I Puritani, Lucia de Lammermoor i altres personatges similars. El Teatre Real de Madrid també va ser testimoni dels seus èxits; va actuar-hi per última vegada el 1923.
Un cop retirada definitivament dels escenaris el 1936, Elvira de Hidalgo es va dedicar a l’ensenyament, primer a Atenes, després a Ankara i, més tard a Milà, on el Teatre de la Scala va nomenar-la mestra única de cant en el seu conservatori.
L’estiu de 1939, Maria Kalogeropoulos, Maria Callas, va tenir la seva primera audició amb Elvira de Hidalgo. En primera instància va ser la seva mestra durant cinc anys, tot i que mai no va deixar d’instruir-la —fins i tot li va donar classes per telèfon.
Va ensenyar-li a vestir-se, a moure’s, a descobrir les partitures i compositors oblidats del bel canto i a assolir seguretat en ella mateixa, qüestió complicada, no només per la personalitat de la seva alumna, sinó també pel seu físic.
Elvira va transformar aquell aneguet lleig aspirant a cantant d’òpera en un bell cigne líric que va dominar els escenaris de tot el món durant bona part de la segona meitat del segle XX.
No es va limitar a modelar la seva veu, també li va ensenyar la importància de la posada en escena, de la interpretació actoral, transmetent-li la forma d’entendre la representació operística del seu amic Feodor Chaliapin.
La categoria humana d’Elvira de Hidalgo es fa palesa quan, en la Grècia ocupada pels alemanys, l’aragonesa li va fer cantar a Maria Callas les dues òperes que, potser, són les més representatives de la lluita per la llibertat i contra la tortura: Tosca, de Puccini, i Fidelio, de Beethoven.
Elvira de Hidalgo va ser-li més que una mestra, va ser-li també amiga i confident, com es pot apreciar per les confessions de tipus personal que Maria Callas sempre va tenir amb ella, especialment les relatives a les seves turbulentes relacions amoroses amb el magnat grec Onassis. En morir la diva grega, entre els seus records personals tan sols es va trobar una foto: la de la seva vella mestra Elvira de Hidalgo.

Elvira de Hidalgo (1892-1980). 
/ George Grantham Bain Collection 
(Library of Congress)