// Carles Terès
El proppassat 14 de juliol, el grup de voluntaris que treballen la toponímia de Torredarques, va recuperar un monòlit conegut popularment com «la Milla romana». Es tracta d’una pedra tallada amb quatre cantons i acabament triangular, situada a la vora mateix de l’antic camí de Mont-roig, a uns 500 metres del nucli urbà. Curiosament, en direcció a Sorita i a una distància d’aproximadament una milla romana (1.480 m), hi havia una mena de peiró que podria ser la continuació d’aquesta fita, tot i que les persones consultades no recorden haver-la vist dreta, només la base. Seguint aquesta via, a trossos encara empedrada, es connecta amb lo camí vell de Sorita, que dona accés a la vall del Bergantes i que és una ruta alternativa al port de Torre Miró (1.249 msnm) cap al mar, ja que en èpoques no gaire llunyanes quedava tallat per la neu al pic de l’hivern. Però açò són només conjectures que caldrien ser estudiades per part d’experts. A la part superior s’hi veu gravada amb alguna mena de punxó una creu rudimentària, però pel seu aspecte sembla posterior a la factura de la pedra. Com a curiositat, els més veterans recorden que don Nicolás, un bon mestre que tenien quan eren infants, els deia que allò era un menhir i que calia conservar-lo.
El monòlit feia anys que estava inclinat, fins que fa poques setmanes finalment va caure. El lloc era ple de vegetació que el mig ocultava quan encara era més o menys dret. El grup de toponímia van reunir-se diumenge a primera hora, proveïts d’eines diverses i d’un tractor amb pala, propietat d’un dels membres més actius. Van procedir a desbrossar tota la zona —també la de la font i abeurador del Fontanal, que és just a l’altra banda del camí— per, tot seguit, començar a cavar amb molta cura el lloc on havia estat la pedra. Van trobar que hi havia una cavitat perfectament quadrada excavada a la roca, que encaixava amb la base de la «Milla». Abans, aquesta roca —segons explicaren les persones més grans de la vila— estava una mica enlairada, però va quedar al nivell del camí quan es va reomplir la zona i es va obrir la pista actual, apta per al pas de camions.
Acte seguit, amb l’ajut imprescindible del tractor i no sense dificultats, es va restituir el monòlit al seu lloc i es va falcar una mica, tot i que l’encaix era força bo.
Ara s’està pendent que algun especialista pugui determinar, si és possible, la naturalesa de la pedra.
