Posada Guadalupe

Uns ‘Espills trencats’que també són nostres*

// Josefina Motis

El llibre em feia dentetes des que va sortir la notícia de la seva publicació. Per fi el vaig aconseguir per Internet, a través de la llibreria Serret del Matarranya, i en llegir-lo no he pogut evitar veure la meva pròpia sensibilitat viscuda en cada tros d’aquells espills trencats. Cada trosset d’espill del llibre de Màrio Sasot ens aporta una imatge personal, potser generacional. Aquelles mares dels nostres pares, tan dures, tan severes, tan respectades, que havent viscut mil calvaris eren els pilars de la família. Que amb les faldetes negres i llargues pixaven dretes com ningú. La meva em va ajudar a néixer. La seva germana, veïna de casa, em prohibia jugar a l’espardenyeta amb una pedra o a brincar amb un vencill, però m’ensenyava a fer mitja a la vora del foc.
L’absència d’aquestes iaies van ser de les primeres experiències sobre persones que se n’anaven per a no tornar. El primer impacte emocional del llibre és en el tros d’espill del començament mateix: “Ho havia fet”. Un home s’havia tret la vida. Em porta les imatges de quan al poble algú s’havia tirat al canal o s’havia penjat d’un arbre. Tot el poble quedava impactat i la canalla no sabíem ben bé què passava.
El llibre ens porta també el record de la tronca de Nadal, cagant tarrons i pixant vi blanc, que era un costum immemorial on els grans s’ho passaven encara millor que els petits, tan il·lusionats, tan innocents. També la il·lusió de les retrobades amb les famílies de fora quan venien per celebracions al poble, on passaven un temps màgic que en acabar donava tristor.
A tot arreu hi havia la mateixa severitat a les escoles, on no podíem ni parlar, amb tota mena de càstigs o alguna bufetada inevitable quan ens agafaven ganes de riure sense saber per què, o ens enviàvem paperets amb continguts innocentment indecents. En el meu cas, un dels enrenous amb rialles va ser per llegir a un llibre la paraula “culos” al començament de línia. A risc d’amenaces i perill de bufetades l’hi vam ensenyar a la mestra, que ens va explicar molt solemnement que era continuació de la línia anterior, que acabava amb la paraula “obstá”. I és que un altre trosset d’espill al llibre el trobem en la lògica infantil, segons la qual “la calle Latassa” havia de ser la “calle del vaso”, com als primers escrits naltres hi posàvem “tenemos dos gatos y un goso”.
Que valents i emprenedors van ser els pares del personatge protagonista en deixar terres i poble, canviant de vida pels fills. En el nostre cas, això era impossible, érem els fills els que teníem el destí marcat d’haver de marxar a casa de familiars a Catalunya a guanyar-nos la vida. Això si, ens van fer anar a l’escola fins a l’edat que tocava i, fins i tot, van fer cas a la mestra per a què un grupet féssim el batxillerat. En un tros d’espill ben gran, s’hi reflecteix la lluita de la Universitat de Saragossa per una democràcia als anys 70, i ens retorna la imatge de la de Barcelona amb la mateixa actitud. Assemblees, reunions, ocupacions, clandestinitat.
En definitiva, en cada trosset d’espill trencat hi trobem les nostres pròpies vivències, explicades d’una manera magnífica, cosa que hem d’agrair a l’autor. Tant de bo hi hagi una continuació.

 



Màrio Sasot. / Guillermo Mestre


*Publicat a Temps de Franja 138 (juliol-agost 2018)

 

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: