Treballadors temporers a la Llitera en temps antics

// Josefina Motis

La revista Somos Litera va publicar fa poc una interessant i desconeguda informació, en la seua secció “Historias de nuestra Historia”, titulada “Los segadores valencianos” i redactada per Silvia Isábal Mallén i Victor Bayona Vila. Els autors expliquen que a les raderes dècades del XIX i primeres del XX, acudien a la Llitera quadrilles de segadors procedents de l’àrea de València, Castelló i Múrcia. Eren temporers agrícoles que es desplaçaven per a guanyar uns diners amb la sega del cereal.

Arribaven als pobles i s’oferien per treballar al propietaris o arrendataris dels camps. Podien treballar al jornal fix o per feina feta, sempre de sol a sol. Dormien al mateix camp, als pallers o en coberts de poca qualitat. En el trajecte, les pròpies empreses ferroviàries els posaven als pitjors departaments dels trens.

A l’article “Los segadores valencianos”, els autors fan menció del periòdic Agricultura que es va editar a Binèfar entre 1914 i 1916 , on hi apareixien textos del mestre d’Esplús, Nicolas Baldús, que explicaven el treball d’aquests temporers, els maltractes que rebien, i la mala vida que havien de portar per guanyar unes monedes, tot reivindicant una mica més d’humanitat i consideració per aquelles persones aparentment resignades.

Escrivia aquest mestre que eren bons treballadors, complidors i que feien bona feina. Però el tracte que rebien no era propi de persones, rebien burles dels amos, dels arrendataris i de la gent del poble quan dormien pels carrers. També era molt crític amb els que feien aquests tractes, als que considerava salvatges i inhumans, amb uns comportaments propis d’ignorants.

Nicolas Baldús apuntava que els segadors treballaven moltes hores al sol, bevent molta aigua i menjant cru quasi sempre, motius pels quals corrien el risc de tenir greus problemes de salut, com irritacions als ulls o còlics intestinals, entre altres, sempre sense disposar de l’atenció mèdica necessària.

Els autors del article a Somos Litera valoren l’actitud d’aquest mestre d’Esplús i donen algunes dades de la seua trajectòria. Va exercir de mestre en aquell poble de 1914 a 1936, col·laborà també al Diario de Huesca, formà part del Sindicat de Regants i organitzà les primeres Festes del Arbre. Donava testimoni de les condicions dels temporers i del tracte que rebien per les societats locals, que sempre deixaven molt que desitjar.

Aquesta informació resulta desconeguda, sorprenent i interessant. Desconeguda perquè el que havíem escoltat de les persones grans es que, a primers del segle XX, es posaven a treballar els fills de molt menuts a altres cases de pagès per guanyar alguns diners, i a les filles les posaven a servir a cases havent-se de desplaçar a ciutats on tenien altres familiars. Els temporers devien ser necessaris en la època dels gran terratinents que tenien quasi tot el terme, donat que el moment adequat de segar era curt i tota la feina s’havia de fer a ma, amb segadera, falç o dalles com a molt. Sorprenent per aquesta actitud tan dura amb els temporers. A Albelda, en particular, sempre vam sentit dir, o poder veure, com la gent que venia de fóra van ser molt ben acollits amb respecte i humanitat, com van ser alguns treballadors d’Andalusia que van venir a les obres del pantà de Santa Ana, o les famílies del Matarranya que van venir a La Llitera. Encara que aquestes situacions tenien uns matisos diferents amb una permanència que afavoria mes la convivència. Interessant perquè és una informació històrica que mos parla de la societat d’una època passada, en la que el nostre territori rebia masses de temporers per a fer les tasques del camp, cosa que encara passa avui dia sense que n’haguem après tant. Cada estiu se senten notícies de les condicions en les que viuen molts temporers als que, sovent, s’hauria de tractar amb més humanitat.

Albelda. / Pep Espluga