Els quatre nuclis, que formen Peralta i Calassanç, són en procés de reinventar-se gràcies a l’enginy del batlle Lluís Fuster Casterà.
Un dels propòsits de l’ajuntament és conèixer els propietaris dels immobles deshabitats. I oferir-los un llogater o un comprador.
Peralta de la Sal, matí de diumenge, som els únics vianants que estirem les cames, en companyia de Lluís Fuster Casterà, en la fredor solitària del carrer Major? No. Tot d’una Lluís Fuster detecta la presència llunyana d’una parella, que van com tords ferits. Ens hi acostem, Fuster no dubta a trencar el gel: «Català, castellà?» Els interpel·lats responen que són de Burgos, que han vingut a veure un familiar en el Santuari dels Escolapis. I és que en el poble hi ha un mastodòntic convent, amb annexos residencials i aules, dedicat a Josep de Calassanç. Si bé els pares del sant eren de Calassanç, el poblet de més amunt, Josep era fill de Peralta.
En l’establiment de la plaça Major on hi havia feinejat un barber, des del 2011 hi ha La Mora, un cafè amb terrassa. Hi entrem a saludar. Una parella de repadrins hi esmorzen entaulats. Mustafà, el cambrer, va comprar l’edifici sencer, que un pic condicionat fa prou goig. L’obertura d’una cèntrica cafeteria transmet un xic de vida a Peralta de la Sal. Quan Mustafà va arribar, fa unes dècades, va acceptar realitzar tasques relacionades en l’àmbit de la neteja de carrers. I, més tard, va regentar un hostal. Anar encavalcant feines va ser determinant perquè s’acabés arrelant a Peralta.
«Disposem d’un cens de cases que podrien ser susceptibles de ser comprades o llogades, segons les necessitats de cada persona o família (…) Atraure nouvinguts amb la finalitat de repoblar i assentar població.» Vat astí el cavall de batalla de Lluís Fuster Casterà, alcalde des del maig de 2023 (anteriorment tinent d’alcalde), i de l’equip de govern de Peralta i Calassanç.
Nuclis comanxes
Peralta i Calassanç és una agrupació municipal composta per Peralta de la Sal, on hi ha la Casa de la Vila, i els llogarrets de Calassanç, Gavasa i Quatrecorts. Per més que aquest darrer veïnat, conegut pels antius fabricants de tenalles, ha quedat deshabitat, el batlle està convençut que: «és recuperable.» Tant és així, que en l’instant de renovar l’enllumenat general no ha dubtat incloure en l’operació els fanals públics de Quatrecorts.
El bayle (primera autoritat petraltenca temps era temps) em diu a cau d’orella que la gent del redol se sent més ribagorçana que de la comarca de la Llitera. A Peralta de la Sal, allà on l’Alta Llitera acarona la Ribagorça Occidental, t’hi has de desplaçar a propòsit. I els altres tres nuclis esmentats són gairebé un racó de món. El canal d’Aragó i Catalunya va convertir la Baixa Llitera, només començar el segle XX, en una terra de regadiu. Oliveres, ametllers i vegetació de secà és el paisatge que predomina a l’Alta Llitera. Lluís Fuster confessa: «Ep, ja ho sé, això és territori comanxe!» No és tan estrany que la població que de debò s’hagi disparat sigue la de senglars, raboses i cabirols. Ara per ara la solució són caceres periòdiques controlades. Tot apunta que la cabra hispànica i el llop tampoc trigaran gaire a rondar per l’extens terme de Peralta i Calassanç.
Bayle vetllador
Amb la tasca de formiga de Fuster, Peralta i Calassanç (l’únic nom oficial és el de Peralta de Calasanz, per més que el castellà no és la llengua autòctona) ha aconseguit augmentar el nombre de veïns el 2024: hi va haver onze nous residents per dos defuncions. I les primeres setmanes de gener, s’han incorporat tres convilatans més. 229 són els empadronats, dels quals només 142 hi fan nit habitualment. És cert que durant l’estiu i altres períodes vacacionals la població tendeix a triplicar-se. Aplanar el camí a l’hora d’aconseguir una feina a Peralta mateix explica, en el cas de Mustafà i d’altres, l’aterratge de nous habitants. Sovint ha estat Fuster qui ha fet de mitjancer entre l’empresa i la persona desocupada.
I és que el batlle, un belluguí de mena, no és la primera volta que ha posat en contacte venedors d’habitatges i compradors o inquilins: «Amb la màxima discreció. I oberts a suggeriments (…) Hi ha gent, posem per cas, que ha arribat a la seixantena i, a escassapenes, tenen patrimoni. Peralta pot ser una opció.» Lluís Fuster Casterà m’ensenya, passejant pel cèntric carrer de St. Josep, una casa cantonera deshabitada: «No s’ha obert la porta, no hi dorm ningú, des de fa més de vint anys. Com aquesta n’hi ha una cinquantena llarga.» Per més que, amb el pas del temps, va quedant atrotinada, els propietaris són reticents a vendre l’immoble a un preu baix: «No tenen cap necessitat econòmica de cara efectuar la transacció.» I arrendar comporta, sovint, assumir reformes i el risc d’ensopegar amb uns llogaters malcarats, que et poden dur més tribulacions que beneficis.
Aida i s’aida
Lluís Fuster, que es va presentar a les llistes socialistes, no és el perfil clàssic de partit. Diguem-ne que és un polític rara avis: amb determini per a cercar solucions, donar facilitats, agilitzar tràmits burocràtics…
En aquest sentit, Francesc Miralles i Àlex Rovira, músic i economista respectivament, ressalten que un cor es torna gran quan fa seu el batec d’altres cors: «La saviesa es conquereix des del cor i la connexió amb els altres (…) Ser útils als altres ens fa sentir valuosos.» El terapeuta Alejandro Jodorowsky rebla el clau quan subratlla que allò que dones t’ho dones: «I el que no dones t’ho treus.»
No obstant això, el 85% dels habitatges d’aquest territori comunal de l’Alta Llitera són buits. El repte de l’intrèpid batlle és fer créixer, en dos anys, un 10% la població: unes 20 persones. A finals del segle XVIII Peralta de la Sal va arribar als 1.925 habitants de resultes de l’explotació de la sal i d’altres afers mercantils. A ran de les factories en funcionament i de la prosperitat comercial, Indústria va ser el nom, durant la república espanyola, d’un dels carrers de Peralta. Decennis més tard, quan els negocis van començar a anar de mal borràs, foren molts els peraltins que es van establir a Barcelona. A algú se li ha escapat que Peralta de la Sal és una barriada del Cap i casal català. Josep M. Espinàs, en el llibre A peu per la Llitera (Ed. La Campana, 1990), destaca que Peralta, el 1970, tenia: «1090 habitants i ara, divuit anys després ja només en té 430.»
La diàspora
Una circular del consistori, exclusivament en llengua castellana, proposa a veïns i coneguts: «Allà on sigues, quan parles del nostre petit poble, pots convidar a familiars, saludats, companys de feina, a fer-nos una visita amb la idea de comprar o de llogar un habitatge. On trobarem millors ambaixadors dels nostres poblets que en naltres mateixos? T’engresquem a que ens pugues aidar en esta iniciativa.» La Casa de la Vila també ofereix horts de franc per conrear, amb les preses d’aigua escaients.
Amb el suport del programa Plan Aragón Más Vivienda, l’ajuntament va adquirir el febrer de 2023 la cantonera Casa Martiniz, a fi i efecte de rehabilitar-la i reconvertir-la en un immoble de 4 plantes de lloguer social per a futures famílies que es vulguen establir a Peralta de la Sal. Els preus dels habitatges en venda oscil·len entre un mínim de 15.000 euros i un màxim de 85.000. De fet, la fal·lera per fer reviscolar Peralta i Calassanç és compartida amb la Casa de la Vila de Faió, en el Baix Matarranya, que també disposa d’una borsa d’immobles de lloguer. L’ajuntament faioner, en cas de convenir un arrendament amb un nouvingut, ofereix la garantia de pagament de la mesada, assegurança multirisc de franc i altres avantatges. Una veïna em confessa que, ara mateix, Faió: «És en un cul de sac.»
Per la seva banda consells comarcals com els de Pla d’Urgell també s’han implicat en el combat contra la despoblació, en el medi rural, amb una campanya que fa avinent: Les cases plenes fan poble. Vendre no fa pobre. L’alcaldia de Peralta ha avançat que tornarà a acollir-se el 2026 a l’esmentat pla d’habitatge. Així com no vacil·la en l’instant de sol·licitar altres subvencions i prestacions.
Toscana xica
Per Lluís Fuster Casterà les vistes panoràmiques de Calassanç són tan esplèndides, sigue en direcció al Cinca o cap als Pirineus, que el poblet podria tenir la divisa de: La Toscana de la Franja. Per arredonir-ho es produeix la circumstància que Àger, seu del parc astronòmic del Montsec, i Peralta són a la mateixa alçada geogràfica. I, consegüentment, aquest topant de la Franja de Ponent és un bon observatori per quedar embadalit contemplant el firmament.
A banda de la bellesa paisatgística i celeste, Lluís Fuster i cia s’han fixat revaloritzar el patrimoni de Peralta (art mudèjar de la parròquia, platja fòssil de l’era terciària, salinar romà, castell de la Mora, santuari escolapi…), de Gavasa (antic priorat benedictí del Vilet, barranc), de Calassanç (pou de gel, salinar, ermita romànica del castell) i fomentar un turisme rural sostenible, que també podria oferir una dimensió religiosa. Fuster avança, contra tot pronòstic, vers aquests objectius, gràcies al tracte afable, el bon humor, l’honradesa, la profunda coneixença del veïnat i de l’entorn…
El tarannà acollidor de Fuster i d’altres convilatans de Peralta va quedar fora de tot dubte quan a les darreries de febrer de 2022 van arribar dos autocars de refugiats ucraïnesos, bàsicament mares i xiquets, que van ser allotjats durant una temporada a l’alberg juvenil dels Escolapis. De fet, Sara Blaffer Hrdy, antropòloga, afirma que les persones que cuiden solen estar més sanes: «Necessitem que se’ns necessiti.» I és que, ben mirat, és una antídot per tal que ningú se senti socialment exclòs. Blaffer Hrdy afegeix que aquells que tenen cura dels altres, se’ls hi desvetlla més interès per la pau i el planeta: «Desenvolupen un potencial prosocial que desconeixen (…) Si aconseguíssim que les persones es preocupessin pel futur més que pel seu estatus i el poder, hi guanyaríem tant!»
Els deures
Subministrament de bombetes de baix cost en els fanals, finalització de les obres de bombeig del pou de Gavasa i canalització per dur l’aigua a les hortes (a causa de la sequera estiuenca), remodelació de Casa Martiniz, preparació d’un wallapop infantil i d’adults, obertura d’un hotel d’entitats, implementació de la web de Peralta i Calassanç a la xarxa social, recerca d’un agermanament amb una vila occitana del sud vinculada a la sal, adquisició d’un remolc de dos eixos per la brossa, creació d’un museu etnològic en el molí d’oli… són, entre un copiós reguitzell, part dels deures anotats en dues pissarres de l’alcaldia.
Per Lluís Fuster Casterà, a hores d’ara prejubilat, la convivència és una de les prioritats. Així doncs, Entre Naltros és un servei de l’ajuntament peraltí de cara dinamitzar el voluntariat local, sobretot entre jovens amb esperit d’aidar a la gent gran. Alhora el consistori s’ha proposat recuperar els noms antius de les cases pairals (motades, motius…), denominacions que reforcen la identitat municipal. En aquesta línia, els de la Casa de la Vila assumeixen les despeses de la col·locació del sobrenom i del número de carrer a la façana. En paral·lel, faciliten el contacte d’un terrissaire, a qui els interessats poden encomanar les plaques, el pressupost de les quals va a càrrec del veí. Hi ha altres reptes com ara recuperar la llera del riu Sosa, que travessa Peralta, de dalt a baix, per fer-ne un passeig fluvial, emmarcat en una ruta que també englobaria els quatre ponts de Peralta de la Sal. Enguany, la previsió és la de refer el pont de Mariana, amb la col·locació d’un enllumenat adient, i altres verals. El batlle Fuster diu que gradualment s’aniran millorant els ponts restants. La corporació local també ofereix una sala coworking, una bústia de suggeriments, una borsa de feina. Alhora Peralta disposa d’un punt d’intercanvi de llibres de franc, en forma de bibliocapseta de fusta penjada, vora el carrer del Tossal.
Poble magnètic
Lluís Fuster és fill dels hostalers del Centenario, una fonda avui tancada, que també disposava de sala de festes. Fuster no descarta reobrir l’establiment de cara destinar-lo nous usos. No passa per alt tractar amb cura la quarantena de nius d’engrinetes, de davall del teulat de l’antiua cafeteria familiar, atès que retornen quan ve el bon temps. A més, ha afegit una mena de capsetes per a muricecs, que ha enllestit un professional especialitzat en aquests afers. I és que el Centenario disposa d’una esplèndida balconada a prop del riu. Ras i curt, les impertinents mosques i mosquits que hi pul·lulen al pic de l’estiu, prou nombroses, esdevenen l’aliment diürn dels moixons. I el nocturn dels murcegots. Així són coneguts en el Baix Cinca. No oblidem que aquests mamífers figuren en l’escut de Fraga, punt cardinal del nostre àmbit lingüístic, per ser un guaita medieval de malfactors. La ratapinyada va ser present a l’antiu emblema de Barcelona. I el rat penat persisteix en el distintiu de València. Es tracta d’un sentinella insígnia, una mena de drac alat de la nostra mitologia, que infonia grandesa, intel·ligència, protecció.
Un vell tossut
Isabel Martí i Josep M. Espinàs, en el seu periple estiuenc de 1988 a la Franja de Ponent, es van allotjar en el bar Centenario. I de seguida hi van detectar un caliu entranyable: «On tothom hi té cabuda i on consumir és només una possibilitat, és una institució social, un equipament de primera necessitat (…) Sense un cafè la soledat seria més dura, i jo estimo els cafeters que saben convertir el cafè en la casa del poble.»
Si en cap moment Peralta de la Sal ha quedat a mercè de la solitud i de la disgregació, en termes artístics, fou el 1903 quan el rector d’aleshores, mancat de pressupost per reparar el teulada de la parròquia, va vendre a un marxant per 1.300 pessetes, amb el vistiplau del bisbat, el descomunal retaule de Pere Garcia de Benavarri i de Jaume Ferrer. 6,5 metres d’alçada i 4 d’amplada eren les seues dimensions. Atesa l’envergadura d’aquesta perla del gòtic, en honor a la Mare de Déu, el comprador va fraccionar-la en 26 peces. I va posar els fragments a disposició d’antiquaris internacionals, amb la qual cosa fou adquirit per clients d’arreu.
Davant la impossibilitat, ara mateix, de rescatar els trossos malvenuts del formidable retaule del segle XV, Lluís Fuster Casterà ha esdevingut la metàfora d’una altra reconstrucció, la del seu municipi. Amb detalls, hores invertides, disponibilitat, bona sintonia… està recosint el retaule humà d’una vila enderiada a renéixer.
La inspiració de Miquel Martí i Pol és d’allò més esmolada quan, en aquest poema, l’engaltà així: «El poble és un vell tossut,/ és una noia que no té promès,/ és un petit comerciant en descrèdit,/ és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps (…) El poble és el conjunt del nostre esforç/ i de la nostra veu.»
Honor petraltenc
Peralta de la Sal i la de l’honor, nom històric de la vila, fou conquerida pels Comtes d’Urgell, en el segle XI, de qui va quedar sota jurisdicció junt amb altres indrets del voltant. És així com els Urgell van propiciar, entre el XII i XIII, un senyoriu feudal, batejat com a Gran Baronia de Peralta, contrada estretament vinculada a la Ribagorça.
La feina feta
Lluís Fuster és a les antípodes del «tot se farà», que dies enrere em va etzibar una funcionària d’aires tediosos del Baix Cinca. A Fuster, que, per cert, no cobra ni cinc com a batlle (ni els regidors, tampoc), els desafiaments l’estimulen. No sol queixar-se ni mal parlar de ningú. Li saben greu els malentesos. És un polític transparent i amable.
Floració urbana
L’alcaldia no desaprofita cap oportunitat per engalanar Peralta i Calassanç. De tard en tard l’audaç Fuster, per mitjà contactes exteriors, torna a Peralta carregat de flors, adquirides a preus simbòlics, de tallers florals pensats per a persones amb diversitat funcional. I distribueix tota la florada entre els veïns.