Cada any es percep un major interès per reivindicar el paper de les dones en la nostra societat. Durant el passat mes de març es van fer diferents actes a la Llitera que van ser rellevants per avançar en aquest reconeixement.
A Albelda es va fer homenatge a les que han sigut regidores de l’Ajuntament, que ja són un grup important. També es va celebrar el 40 aniversari de la Associació de Dones del lloc i es va commemorar els 50 anys de la Rondalla San Roc, un grup de jotes molt al dia. També van ser noticia conferencies importants i actes en altres pobles de la Llitera.
A Binèfar hi va acudir la Consellera de Benestar Social del Govern d’Aragó, Beatriz de Pano, en un acte en el que van donar veu a les persones cuidadores, amb la intenció de visibilitzar els drets i les situacions en les que es troben les dones que cuiden els seus fills i familiars dependents. En l’acte va parlar Ana Errecalde Álvarez, una artista gràfica argentina que viu a Barcelona i que va cuidar el seu fill que va néixer amb discapacitat fins que va morir als 20 anys. L’artista va fer un treball artístic en el que va retratar famílies cuidadores amb molta sensibilitat, i va reivindicar el treball abnegat i poc reconegut per les administracions, dut a terme generalment per mares i dones que tenen al seu càrrec persones amb discapacitat. L’artista va reivindicar la importància de la experiència de valor personal que aporta cada mare cuidadora, que ha d’enfrontar-se a un gran desconeixement i desvalorització social.
El contacte amb l’artista el va facilitar l’Associació Crisálida, amb seu a Camporrells, que treballa amb la discapacitat a la comarca. L’acte va comptar amb la col.laboració de “Onda Cero Cinca” en directe.
Són les administracions de l’Estat les que haurien de considerar aquestes situacions, per a que es reconegui el temps de treball dedicat per les persones cuidadores, així com promoure polítiques d’igualtat, reconeixement laboral i les atencions que necessiten les persones cuidadores.
Malauradament, les administracions públiques porten unes polítiques erràtiques en aquesta qüestió. Hi va haver una època en la que es va posar en pràctica una Llei de Dependència a partir de la que es van valorar diferents graus de discapacitat i de nivell de dependència, reconeixent la necessitat de promoure escoles i centres d’atenció específica. Però desprès s’ha passat voler promoure la “inclusió”, que els deu parèixer que queda millor, traient la paraula “tutela”. Tot plegat demostra que no es tenen en compte els graus de dependència i les necessitats d’atenció exigibles per a cada grau. És una situació estranya, ja que per a unes persones pot ser important la inclusió, mentre que per altres potser serà millor la tutela i l’atenció especialitzada. Darrerament sembla que es torna a reconèixer el valor de escoles i centres de atenció especial, que son les institucions que realment coneixen i ajuden amb les cures específiques i oportunes a les persones afectades i l’atenció que necessiten les famílies. Confiem que els poders públics es decideixin a invertir els recursos necessaris i a no deixar exclòs ningú d’estos importants suports.
