Música antiga de la Llitera*

// Josefina Motis

El Centre d’Estudis Lliterans (CELLIT) acaba de coeditar un llibre-disc titulat Música antigua tradicional en la comarca de la Litera, un volum coordinat per Arturo Palomares Puertas, important estudiós i intèrpret de la música local.

De l’època medieval i renaixentista, les músiques i cançons recuperades estan relacionades amb temes religiosos. Els testimonis musicals que han arribat fins a nosaltres de l’àmbit litúrgic són principalment misses cantades, mentre que les de l’àmbit paralitúrgic es tracta de cançons devotes que es cantaven fora de la cerimònia de la missa. A molts pobles encara es mantenen càntics anomenats «goigs», que s’empren per a la devoció de determinats sants en ermites, com els de Sant Sebastià i Sant Roc a Albelda, el de Sant Quilis a Binèfar i a altres pobles explicats en un bonic capítol. Es fa especial menció també dels òrgans de les esglésies que s’han pogut identificar almenys a tres pobles, Tamarit, Albelda i Calassanç, en documentació dels segles XVII al XIX.

Segons l’autor, entre finals del segle XIX i principis del XX hi va haver a la comarca de la Llitera una important generació de músics que podien tocar diferents instruments i ensenyar-ne a d’altres. El llibre presenta noms i imatges d’aquests músics i orquestres que, fins ben avançat el segle XX, amenitzaven les festes i balls locals dels pobles de la comarca. També es menciona la música de saló, que eren tertúlies o concerts privats que s’organitzaven a cases de burgesos o de la gent de més recursos. En aquell temps també hi havia el costum de cantar a les tavernes acompanyats d’instruments com flautes o bandúrries, i l’autor posa com a exemple la taverna de Vicent d’Angurell d’Albelda, on s’aprenien rondes i cançons de carrer com el «corro de l’estisora», molt recordat al poble.

Malauradament, amb l’arribada de la ràdio, la televisió i les noves tecnologies, el cantar o tocar un instrument va passar a l’àmbit professional i el comú de la gent va deixar de fer música. A Albelda, sense anar més lluny, unes noies i senyores cantaven al mes de les flors i en algunes cerimònies religioses que feia goig d’escoltar-les. Hi havia uns senyors que tocaven la guitarra i cantaven jotes de lo millor, com el senyor Vicent de Porter. El que sí que s’ha mantingut en actiu és el cant i ball de jotes amb la «Rondalla San Roque», que suposo segueix activa.

En el llibre hi ha un ampli capítol dedicat a les jotes, molt habituals als pobles de la Llitera, tant en el costum de les rondalles i celebracions com en la tradició de cantar en les feines del camp. Recordo que quan jo era petita amb la trilla es cantava a l’era. Quan sentíem un cantador de jotes molt bo en unes finques més enllà, a l’altre costat de la vall, mos quedàvem escoltant-lo. Però un cop aquella veu es va deixar de sentir, van dir que un fill seu s’havia ofegat al riu fent la mili a Saragossa i aquell senyor ja no va cantar més.

Al llibre, Arturo Palomares fa menció del «ball dels totxets» propi d’alguns pobles, com Camporrells, on encara el mantenen. També del toc de les campanes, tan propi del món rural, uns instruments molt apreciats que tenien funcions especials tan en la vida pràctica, les del rellotge, com en la vida espiritual, el tocar a missa o el dol, o per emergències com incendis o altres esdeveniments.

Al llibre es fa menció de l’Incantari, que es un conjunt instrumental dedicat a l’estudi i interpretació de la música tradicional, fundat l’any 2010 per Lucia Samitier (cant i arpa) i Arturo Palomares (cant i instruments de corda), que compta amb la col·laboració de músics especialitzats. Amb el llibre, el CELLIT ha enviat un CD per escoltar una part de la música esmentada. Tot un luxe que hem d’agrair.

Coberta del llibre-disc. / J. M.

*Publicat a Temps de Franja n.149, abril 2021