Mosses i mossos a la societat rural lliterana
// Josefina Motis
Els col·laboradors del CELLIT Silvia Isábal i Victor Bayona han publicat recentment a la secció ‘Historias de nuestra historia” de la revista comarcal Somos Litera una interessant informació sobre uns costums dels segles XVIII i XIX que, que tenen a veure amb els diferents tipus de mossos que hi havia a la comarca i les seues condicions de vida. Els autors han publicat dos articles consecutius, un sobre els mossos i l’altre sobre les mosses. Ací en volem fer un breu resum perquè és una història digna de recordar.
De mossos n’hi havia de totes edats i condicions. Per un costat, hi havia nens que no havien acabat l’escola, als que els seus pares posaven a servir per tenir una boca menys que alimentar a casa. Aquest tipus de mossos dormien a la pallera i s’ocupaven de donar menjar i beure als animals de treball i a fer encàrrecs per als amos, tot a canvi de ser mantinguts. A la Llitera Alta els deien “xulos”. Alguns feien de ajudants del pastor i se’ls deia “rabadans”.
Entre els adults hi havia els mossos de les mules, els “bueyeros” i els de l’aixada. Normalment eren del mateix poble o d’algun poble proper, contractats el dia de Sant Miquel, 29 de setembre, per l’amo o per l’administrador de la propietat. Rebien un avançament dels diners en el moment de fer el tracte, i després durant l’any els anaven descomptant el que anaven necessitant amb camises, navalla, despeses del metge, etc. En el que mes gastaven era en espardenyes, de les que, segons els autors, en necessitaven uns cinc parells a l’any.
Amb la instauració de la pesseta el 1868 es va poder tindre una idea més precisa del sou, ja que es va acabar amb la diversitat de monedes que complicaven les operacions. A l’article es posa l’exemple d’un mosso que es va desplaçar des de Sorita a Peralta per a fer de criat de mules per un sou de 42 duros, i en el tracte s’hi incloïa una porció d’ordi i blat per a que pogués sembrar les seues terres, i a més tenia el dret d’usar les mules de l’amo per a llaurar-les. Sense estes ajudes en espècie el sou mig hagués estat de 50 duros.
El “bueyero” era una persona gran amb habilitat i paciència per tractar els bous. Cobrava una mica més que els anteriors. Van ser molt apreciats els d’Açanui, que es desplaçaven per tota la comarca.
Els mossos o criats d’aixada s’ocupaven de les feines mes diverses i dures, eren mes o menys fixos a la casa en la que treballaven, tot i que podien ser contractats puntualment com a temporers per podar, collir cereal, raïm o olives. Cobraven uns 35 duros. L’article especifica que en aquell temps les espardenyes valien 2 rals (50 cèntims).
Els mossos formaven un grup molt nombrós a la comarca. Encara que poc reconeguda, la seua labor va ser imprescindible per al manteniment de les propietats dels seus amos i per a que aquests poguessen gaudir del seu estatus social i forma de viure.
Pel que fa a les mosses o criades, Silvia Isábal i Víctor Bayona expliquen que, mentre els homes s’ocupaven dels treballs agrícoles, algunes dones es dedicaven al servei domèstic fent feines relacionades amb les grans cases, quasi sempre amb la cura de criatures. Els terratinents comarcals tenien cases grans amb cuines, salons, alcoves, sales d’estar i infinitat d’habitacions i estàncies que donaven molta feina. Tenir criades donava un estatus de riquesa.
El treball a la casa era dirigit per una criada anomenada la governanta o “ama de llaves”, que era la més veterana. Hi podia haver cuinera, mainadera i altres mosses sense especialització que s’ocupaven de la roba, la neteja, o ajudant a la cuina. Entraven a servir molt joves i es procurava que fossen solteres. Venien de famílies pobres i les condicions de vida eren millors que a casa seva, encara que estaven de servei tots els dies i treballaven moltes hores, amb molts pocs dies festius.
La documentació del CELLIT referent a aquest tema aporta exemples de les condicions de vida i treball. Parlen, per exemple d’una tal Joaquineta que el 1874 tenia un salari de 6 escuts i una camisa a l’any, un rosari, la manutenció i una habitació per a dormir. Una altra criada, Teresa, era mainadera i acompanyava la senyora a l’església i es feia càrrec de les criatures de la casa. Com que no tenia roba adequada, usava la reciclada de la senyora, i la que es comprava se li descomptava del sou. Guanyava 16 rals. També solia passar que els pares anessin a demanar a la senyora diners del sou de la filla, així que a les noies els quedava molt poc o res.
Els contractes es feien de Sant Miquel a Sant Miquel amb el sou estipulat i algunes clàusules curioses. Per exemple, a una se li garantia que aniria ben calçada. A altres se’ls descomptaven 3 rals en concepte de permís per menjar carn durant la quaresma si ho necessitaven per salut. No era un ofici en el que es pogués prosperar. La majoria només ho podien deixar quan es casaven. Hi havia molt poques oportunitats per a les dones en aquells temps.
Us recomanem la lectura dels articles complets apareguts en la revista Somos Litera.
Tags: Llitera