Al número de novembre de la revista comarcal Somos Litera, els historiadors locals Silvia Isábal i Víctor Bayona hi aportaven un escrit sobre les anomenades escoles “de l’Ave Maria”. Els autors hi explicaven que a finals del segle XIX l’ensenyament públic era un servei obligatori i gratuït, però la realitat era que es feia en unes instal·lacions molt deficients i en escoles que no tenien les condicions adequades per a l’educació. Per això, les persones que podien procuraven pagar una escola privada als seus fills.
En aquell context, van sorgir moviments pedagògics crítics amb la educació tradicional, molt basada amb la memorització, que plantejaven una educació més pràctica, participativa, motivadora i en contacte amb la natura. En aquesta línia, el pedagog i capellà Andrés Manjón i Manjón va ser el creador de les “escoles de l’Ave Maria”, d’orientació catòlica i basades en la premissa d’aprendre jugant.
Estes escoles van aparèixer per tot el mon i a la Llitera en va haver tres, situades als pobles del Torricó, Binèfar i Esplucs. Eren escoles privades, només per a nens (les nenes n’eren excloses), que comptaven amb el suport d’associacions culturals de famílies interessades a donar als seus fills un ensenyament de major qualitat. Les juntes administratives de cada associació eren les encarregades de pagar els docents i de fer-se càrrec de les instal·lacions, de l’organització del curs i de les vacances.
Els historiadors Silvia Isábal i Víctor Bayona assenyalen que l’escola d’Esplucs es va crear el 1930 a iniciativa de la societat cultural “Amor a la Patria”, creada aquell mateix any, que comptava amb una capacitat màxima de 50 nens d’entre 5 i 14 anys. Per altra banda, l’escola del Torricó va començar el 1927, també com iniciativa d’una societat cultural que s’anomenava “Colegio del Sagrado Corazón de Jesús”, nom que es va donar també a l’escola. D’acord amb els autors, els estatuts d’esta escola es van legalitzar uns anys després, prenent com a model els de l’escola d’Esplucs, i tenia una capacitat per a 40 alumnes.
A Binèfar la situació de l’escola de l’Ave Maria va ser una mica més complexa, ja que cap al 1910 es va fundar un col·legi privat i dirigit per una junta administrativa. La pedagogia pròpia de l’Ave Maria es va adquirir mes endavant, ja ben entrats els anys 20, i la seua activitat va acabar en els temps de la Guerra Civil.
Es diu que els tres centres mantenien una estreta relació entre ells, fins el punt que organitzaven celebracions conjuntes, o es donaven suport per a trobar i contractar els mestres adequats. Estes escoles celebraven de forma intensa la festivitat de Sant Andreu en honor al seu fundador, el religiós Andrés Manjón, organitzant activitats i exposicions molt vistoses per a demostrar l’evolució que experimentava el seu alumnat.
Com a opinió personal, crec que s’ha de valorar molt positivament el passar d’un ensenyament basat en la pura memorització i en unes condicions ambientals molt dolentes, a tenir en compte la pràctica, la participació i el contacte amb la natura. Això era un progrés innegable. No obstant això, és evident que tenien també dèficits que avui no acceptaríem, com el fet que dels seus projectes educatius en quedessen excloses les nenes, i segurament tampoc hi entrarien nens de famílies amb pocs recursos, que no poguessen formar part de les societats que es feien càrrec de les despeses de funcionament. Per tant, tot i els seus avenços, encara va resultar un model massa classista i patriarcal, d’acord amb els estàndards actuals. En qualsevol cas, són un indici de les inquietuds que la societat del moment tenia per l’educació dels seus fills.
