Les conseqüències d’una sequera històrica*

// Josefina Motis

A l’últim número de la revista comarcal ‘Somos Litera’ hi apareix un article signat per Silvia Isábal titulat “Los Efectos de la oscilación Maldá en la Litera” que dóna molt que pensar. Ara que es parla tant del canvi climàtic i de les mesures que els diferents governs i institucions hauran de prendre per afrontar-ne els efectes, no estaria de més tenir en compte el que podem aprendre dels episodis històrics de les nostres terres.

L’article de la Silvia Isábal explica que, durant el rader terç del segle XVIII, la zona de la Llitera es va veure afectada per un fenomen relativament típic de les àrees mediterrànies que els geògrafs actuals anomenen ‘Oscil·lació Maldà’, un període climatològic on s’alternaven llargues sequeres amb episodis catastròfics d’inundacions. Així, la comarca es va veure afectada per una gran sequera acompanyada de temperatures molt altes, que van fer malbé les collites de cereals i dels horts. Hi va haver tal misèria que no hi havia menjar, la gent s’havia de menjar les herbes que trobava. Segons l’article, aquestes condicions extremes van afectar la salut dels habitants, i es van donar nombrosos casos de febres com les registrades a Tamarit i a Sant Esteve de Llitera durant 1872-1873.

Els símptomes eren febres altes, mal de cap, convulsions i afeccions a la pell, afectaven a persones de totes les edats, infants inclosos, i desapareixien a les dues setmanes. Però els malalts eren sobretot de les classes socials mes desfavorides i necessitades.

Segons el prior de Tamarit, mes de cinc-centes persones van haver de marxar per misèria i el perill de malaltia a la zona. La gran mortalitat va obligar els organismes oficials a intervenir, motiu pel qual es van passar uns qüestionaris que van respondre els ajuntaments, vicaris i metges de la comarca.

Va ser en aquest context quan, el 1872, l’Ajuntament de Tamarit de Llitera presentà una sol·licitud per estudiar la construcció d’una sèquia de reg que agafés aigües del riu Éssera per a convertir en regadiu bona part de la comarca. Aquesta reivindicació es va fer efectiva un any més tard, ja amb el nom de ‘Canal de Tamarit’, una obra d’interès públic que no es construiria fins més d’un segle després. No va ser fins el 1906 quan es va inaugurar amb el nom de ‘Canal d’Aragó i Catalunya’, després d’una lluita social i política centenària, gràcies a l’empenta de nombroses entitats i persones de la zona regable fronterera de Lleida i Osca, amb Joaquín Costa com a prohom destacat. La Llitera actual deu bona part del seu dinamisme a aquesta infraestructura, que va modificar de dalt a baix tot tipus de relacions socials, productives i institucionals. Potser de la lluita actual contra el canvi climàtic també en traurem alguna cosa positiva, com va passar a la Llitera.

.

Interior d’un tub del sifó d’Albelda, 
durant la seua construcció. / José Eugenio Ribera

*Publicat a Temps de Franja n. 141, abril 2019