Un article recent de la col·laboradora de Temps de Franja Josefina Motis donava compte de la presentació d’un llibre sobre l’Estació de Regs de Binèfar, escrit per la historiadora local Silvia Isábal i editat pel Centre d’Estudis Lliterans (CELLIT).
És un llibre extraordinari perquè no només explica la història d’un edifici al llarg de més d’un segle, sinó que fa visible una història científica i social de gran abast que pareix mentida que hagi succeït en el nostre territori rural i perifèric, i que fins ara havia romàs oculta.
1. La reivindicació d’un centre científic a la comarca
La història comença amb la inauguració del Canal d’Aragó i Catalunya l’any 1906. La posada en regadiu de les planures de la baixa Llitera requeria de grans inversions en infraestructures, des d’anivellaments de bancals fins a la construcció de sèquies secundàries i desaigües. També feia falta coneixement pràctic per a decidir quins cultius serien els més adients i com s’haurien de cultivar. I, en particular, com s’haurien de regar.
La Comissió Executiva del Canal, presidida per Francesc Macià (el posterior president de la Generalitat de Catalunya republicana era un dels grans propietaris de l’àrea regable), va sol·licitar la creació d’un centre que aportés tots aquells coneixements i permetés aplicar-los. Silvia Isábal assenyala que l’Estat era el primer interessat a que la zona entrés en producció i produís riquesa, per així justificar la gran despesa pública feta. Per això, el febrer de 1906, abans fins i tot de la inauguració formal del Canal per part d’Alfons XIII, el Ministeri de Foment responia als regants proposant que l’ajuntament de Binèfar cedís uns terrenys per a construir-hi un centre d’estudis.
Amb aquesta finalitat, en un terreny de 10 hectàrees a l’eixida del poble, a la vora de la carretera de Sant Esteve de Llitera, s’hi va construir un edifici singular que comptava amb un avançat laboratori químic. No era només un camp experimental o demostratiu, sinó una estació agronòmica. Durant molts anys va ser l’única de la província d’Osca i una de les poques existents a l’Espanya.
2. El càlcul de l’aigua necessària per als cultius
El llibre de Silvia Isábal ressegueix minuciosament la trajectòria d’aquest centre des de 1910, data de la seva posada en funcionament, fins a l’actualitat. Un enfocament molt original a través del qual l’autora teixeix un potent relat, a partir de les vicissituds d’una sèrie de persones clau durant diferents èpoques històriques de l’agitat segle XX lliterà.
L’autora observa que, a diferència de la majoria de centres científics i experimentals d’aquest tipus, sobretot els situats en les zones més rurals, el de Binèfar no va tenir tants problemes de rotació d’enginyers i va poder obtenir resultats d’impacte nacional i internacional.
Un dels seus directors més destacats, l’enginyer Luis Cavanillas, va impulsar un programa de recerca científica d’alt nivell enfocat a determinar la dotació d’aigua que necessitava cada cultiu, un càlcul que fins aleshores no era fàcil de fer. Silvia Isábal mostra com els enginyers de l’Estació de Regs de Binèfar es van inspirar en els mètodes d’una estació botànica de Tiflis (Geòrgia) i d’una altra d’Akron (Colorado, USA), que utilitzaven uns aparells anomenats “lisímetres”, que permetien calcular els coeficients d’evapotranspiració dels cultius i de permeabilitat de les terres. Els lisímetres de la Llitera van ser els primers que es van utilitzar a Espanya. Es van començar a utilitzar a partir de 1929 i les seues dades es van publicar en nombroses revistes internacionals. El 1936 l’Estació de Regs va ser admesa com a membre de la International Soil Science Society, la principal organització científica mundial d’estudis dels sòls.
3. La Casa de Salud Durruti
Durant els anys 30 el centre va passar a dependre de la Confederació Hidrogràfica del Ebre (CHE). El juliol de 1936 ho va trastocar tot, produint una fractura institucional que afectà radicalment l’esdevenidor de l’edifici i del centre científic. Mentre les oficines centrals de la CHE, situades a Saragossa, van ser ocupades pels rebels feixistes, la meitat est de la conca de l’Ebre, en canvi, es va mantenir en zona republicana. Sílvia Isábal ha trobat documents que mostren com els enginyers de l’Estació de Regs de Binèfar van ser declarats en cerca i captura per la nova direcció saragossana.
Això succeïa al mateix temps que la comarca de la Llitera encetava el seu període revolucionari col·lectivista impulsat pels anarquistes locals. La situació estratègica de Binèfar com a nucli de comunicacions viàries i fèrries, va facilitar que el poble es convertís en la seu de la Federació Comarcal de Col·lectivitats de Montsó (que incloïa 32 pobles de la Llitera i del Cinca Mig i aplegava uns 65.000 col·lectivistes). En aquest context, l’edifici va ser convertit en un hospital que va portar per nom ‘Casa de Salud Durruti’. Els anarquistes van remodelar l’edifici, van aprofitar el laboratori i el van dotar d’un quiròfan, amb instruments de cirurgia, anàlisis mèdiques, obstetrícia i rajos X. El servei d’obstetrícia va ser un gran avanç que va permetre resoldre molts problemes de parts i de cures als neonats.
D’acord amb la recerca de Sílvia Isábal, l’edifici ja funcionava com a hospital el setembre de 1936, cosa que indicaria que els col·lectivistes no estaven improvisant, sinó que portaven temps planificant la nova organització social. Posteriorment s’hi van anar incorporant serveis de psiquiatria, malalties venèries, pediatria, otorrinolaringologia i cirurgia. Un servei inèdit en una comarca rural i perifèrica com la Llitera.
4. El retorn a la CHE i la disminució d’activitats
Tot va acabar amb la dissolució violenta de les col·lectivitats l’estiu de 1937 per part de la columna Karl Marx i la Guàrdia d’Assalt. L’hospital va ser envaït, robat i va quedar abandonat. L’arribada de les tropes feixistes el març de 1938 va acabar de desmantellar-lo i l’edifici es va convertir en la seu del Quarter General del Cos d’Exèrcit d’Aragó, comandada pel general Moscardó. La CHE va recuperar la gestió de l’edifici a final de 1938. El primer que van fer va ser purgar els antics treballadors.
La recerca de Silvia Isábal mostra que el 1940 es van reprendre els treballs de recerca al centre, especialment amb els lisímetres, cosa que va permetre continuar amb l’obtenció de sèries consistents de dades de rellevància científica. Durant moltes dècades, els resultats científics obtinguts a l’Estació de Regs de Binèfar van ser la base per a calcular les necessitats d’aigua de nous regadius per tot l’Estat. Segons l’autora, les tasques investigadores es van prolongar fins a finals dels anys 50. A partir dels 60, el centre va entrar en una certa inactivitat, tot i que encara continuava funcionant com a oficina auxiliar de la CHE. Les proves de reg es van traslladar a la finca de La Melusa (terme de Tamarit), també de la CHE.
5. La cessió a l’Ajuntament de Binèfar i la seu de la Comarca de la Llitera
El 1987 la CHE es va voler vendre els terrenys i l’edifici, però es va fer enrere davant les protestes de l’Ajuntament de Binèfar. Finalment, el 1990 la CHE va cedir l’ús de la finca i les seues dependències a l’Ajuntament per un període de 25 anys prorrogables, amb la condició que les cedís, al seu temps, a la Mancomunitat de la Llitera.
Creada el 1985, la Mancomunitat de la Llitera va ser l’embrió de la futura Comarca de la Llitera, que no es constituiria oficialment fins el 2003, després de molts anys d’agres disputes per la capitalitat entre Binèfar i Tamarit de Llitera. La solució va ser de caire salomònic: declarar una doble capitalitat, Tamarit com a capital cultural i Binèfar com a capital administrativa. D’esta manera, el 1991 l’antic edifici de l’Estació de Regs de Binèfar (que també era l’antiga Casa de Salud Durruti), va esdevenir la seu administrativa de la Mancomunitat/Comarca de la Llitera. Es va convertir en el centre del poder polític comarcal.
El 2015, quan va vèncer el termini de la cessió de la CHE, es va firmar un acord per a prolongar-la de manera que la CHE en mantenia la propietat i l’Ajuntament els usos. Mentrestant, la Comarca de la Llitera l’ha continuat ocupant fins fa poc. Aquí és on s’acaba el llibre de la Silvia Isábal. Però la història encara té un nou gir de guió que no se sap com acabarà.
6. El risc de pèrdua d’un patrimoni històric i arquitectònic singular
A les acaballes de 2023 van saltar les alarmes: l’edifici amenaçava ruïna. El gener de 2024, els treballadors de la Comarca de la Llitera van haver d’abandonar amb urgència l’edifici per les greus deficiències estructurals. Des d’aleshores la seu administrativa de la Comarca s’ha instal·lat a Tamarit de Llitera, en les dependències de l’antic institut de secundària. Curiosament, pareix que l’atzar ha propiciat que Tamarit hagi adquirit una certa capitalitat completa.
Aquell edifici singular, escenari de centres d’investigació punters, es troba avui en una situació ruïnosa i no pareix que hi hagi cap institució disposada a fer-se’n càrrec. Tot i que la CHE sembla ser-ne la propietària, l’Ajuntament de Binèfar n’és el usufructuari, i la institució comarcal és la que l’ocupa. Per tot plegat, ningú és capaç de trobar els estímuls suficients per a invertir-hi recursos. Cal dir que, ara mateix, l’Ajuntament i la Comarca són dues entitats governades per partits diferents, cosa que en un sistema polític tan polaritzat com el nostre, desincentiva la cerca de solucions. Una vegada més, l’estructura del sistema polític acaba sent un obstacle per a la conservació del patrimoni històric i arquitectònic de les nostres comarques (ja van molts casos!). Sort dels llibres com el de Silvia Isábal, que en preserven la memòria.
Si passeu per Binèfar, aprofiteu per veure l’edifici mentre encara estigui en peus, ja que la paràlisi política fa preveure que no durarà gaire. Tant de bo ens equivoquem i les institucions aprenguin a donar valor al patrimoni local.
