Cap a dos quarts de dotze del matí del dijous 25 de juny, una màquina que segava ordi per la zona del despoblat de Palagrinyó, terme municipal del Campell, va soltar una guspira que va encendre els matolls propers. En un tres-i-no-res les flames van generar un incendi de grans dimensions que va cremar durant tres dies sense control, i que es no es va aconseguir estabilitzar fins gairebé una setmana després.
Les flames van avançar amb tanta rapidesa que en poques hores va assolir un front de catorze quilòmetres. El govern d’Aragó va activar el nivell 2 del Pla de protecció civil d’emergències per incendis forestals, i va instal·lar un centre de comandament avançat als voltants del camp de futbol del Campell. En les tasques d’extinció hi van participar centenars de membres de les brigades del servei aragonès contra incendis (INFOAR), els bombers de la Diputació d’Osca, efectius del Ministeri de Transició Ecològica, la Unitat Militar d’Emergències, la Guardia Civil, Protecció Civil i la Creu Roja. La gran quantitat de persones treballant-hi va comportar molta feina també per als bars i restaurants de la zona, que durant uns quants dies van haver de preparar milers d’àpats i entrepans.
Unes 240 persones dels nuclis d’Açanui, Alins i Calassanç van ser evacuades per precaució davant la gran quantitat de fum i la virulència de les flames, i se les va oferir allotjament en instal·lacions de Peralta de la Sal i de Montsó. El continuat aire de botorn portava tot el fum en direcció oest, motiu pel qual també es van haver de confinar els habitants del poble de Fonts, situat relativament lluny del punt d’inici de l’incendi.
Una climatologia relativament favorable va facilitar que dos dies després, el dissabte 27 de juliol, l’incendi es comencés a controlar i que les persones evacuades poguessin tornar a les seues cases. Cal destacar que no hi va haver víctimes ni pèrdues humanes, tot i que sí que es van cremar alguns magatzems agrícoles disseminats. Un factor clau en el control de l’incendi va ser l’activa intervenció de la pagesia local, que va fer nombrosos tallafocs per evitar que les flames arribessin a zones habitades o a granges. Curiosament, hi ha hagut altres casos en els que a la pagesia local se li ha prohibit l’accés, però per sort no va ser aquest el cas.
En total, es va cremar un perímetre de 4.500 hectàrees entre els termes del Campell, Tamarit, Sant Esteve, Açanui-Alins, Peralta de Calassanç i Fonts. S’estima que el 85% de la zona cremada eren camps de cereal, la majoria encara per segar, mentre que el 15% restant correspondria a pinars i alzinars. S’ha sol·licitat la declaració de ‘zona catastròfica’ per a que els pagesos puguin obtenir algun ajut o retorn de les assegurances.
Els canvis de patrons climàtics i de règims de pluges i temperatures, en un context de vegetació mediterrània inflamable, fan pensar que aquestes situacions seran cada vegada més freqüents. De fet, a l’hora de tancar esta crònica, una enorme columna de fum s’enlairava des del terme de Castellonroi i obligava a confinar la població d’Albelda. La Llitera, com el Baix Cinca abans, tornava a cridar aquells bombers que, pocs dies abans, menjaven entrepans envoltats d’helicòpters al camp de futbol del Campell. El foc no dona treva.
Publicat a Temps de Franja n.170, juliol-agost 2026