La fi del progressisme il·lustrat, publicat per Pòrtic, és el nou assaig de Ferran Sáez Mateu (La Granja d’Escarp, 1964), un text lúcid i profund que explora les tensions de l’esquerra postmoderna i la seua evolució. Des de les arrels de la Il·lustració fins a l’actualitat, marcada per la “cultura woke”, Sáez analitza com els valors fonamentals de la Il·lustració —com la llibertat, la igualtat i la fraternitat— han estat reinterpretats per una nova esquerra cada cop més enfocada en la noció de diferència i identitat. Aquesta orientació, segons l’autor, sovint entra en contradicció amb els ideals d’unitat que van ser el pilar del pensament progressista.
Segons Sáez, des de la caiguda de l’URSS, l’esquerra ha viscut una crisi profunda de direcció. L’abandonament de les lluites econòmiques i socials (com els preus dels habitatges, els salaris o la gestió de la immigració) i la seua substitució per discursos centrats en la identitat i la construcció social han generat una desconnexió progressiva de les realitats materials que afecten les classes populars. Aquest canvi es veu reflectit en un gir postmodern que ha desmantellat les certeses que un dia van donar forma al pensament progressista. La influència de pensadors com Michel Foucault, que va proposar que tot és una construcció cultural —incloent la biologia i el sexe— ha generat un “Far West epistemològic”, on es posa en dubte la realitat objectiva a favor de teories subjectives i fragmentades.
Sáez subratlla que la idea de la diferència, que al principi es va presentar com una crítica legítima a la jerarquia i la desigualtat, ha arribat a un punt en què exacerba la divisió i el conflicte. Per exemple, la qüestió de la identitat de gènere o la negació de la biologia com a factor determinant han creat un terreny on es dilueixen els límits entre natura i artifici, entre el que és real i el que és construït. Aquest enfocament, segons l’autor, ha pervertit l’esperit de la Il·lustració, que posava la igualtat al centre del discurs polític, ara substituïda per una constant reconfiguració de les identitats.
Aquesta desviació de l’esquerra tradicional cap a temes com la performativitat del llenguatge i la construcció social de la realitat ha generat una visió del món cada cop més desconnectada de les preocupacions concretes de la ciutadania. Sáez observa com el discurs progressista s’ha convertit en un consum cultural superficial, on les idees profundes han estat reduïdes a eslògans buits i escàndols mediàtics. La “cultura de l’escàndol” —on les confrontacions no es resolen a través del diàleg, sinó de la imatge mediàtica i la viralització d’opinions— és un reflex d’aquesta situació. La rapidesa de les xarxes socials i la superficialitat dels debats han transformat el llenguatge en una eina d’autorepresentació immediata, però desproveïda de profunditat i rigor.
Un dels aspectes més punyents del llibre és la crítica a la paradoxa contemporània que veu com la nostra relació amb la natura es transforma en un espectacle artificial. En una entrevista recent, Sáez relata com, l’estiu passat, observava una pluja d’estels a la Vall de Boí i es va adonar que, en lloc de mirar el cel directament, la gent mirava la natura a través de les pantalles dels seus mòbils. Per a l’autor, aquesta situació exemplifica com la tecnologia ha modificat la nostra percepció del món natural, cosa que crea una distància entre el que és real i el que es percep a través de la mediació tecnològica.
La fi del progressisme il·lustrat no és una impugnació radical de la postmodernitat, sinó una crítica a la manera en què les idees postmodernes han estat malinterpretades i reduïdes a discursos superficials i paròdics. Sáez reconeix la importància d’obres fonamentals com La condició postmoderna de Lyotard, però rebutja com aquests discursos han perdut profunditat i s’han convertit en una cultura de buidor, mancada de rumb. En aquest sentit, el llibre de Sáez es presenta com un crit d’atenció contra la trivialització de les idees i una crida a recuperar el diàleg seriós i la reflexió profunda, essencials per afrontar els grans reptes del nostre temps amb rigor i coherència.
Ferran Sáez a la jornada Lletres que són ponts, de Mequinensa, l’any 2022 // Coses del Poble
Publicat a Temps de Franja n. 164, gener 2025