Darrerament, les plantes de biogàs han anat guanyant protagonisme en alguns mitjans de comunicació i en converses de carrer, especialment a les zones rurals afectades. Aquestes infraestructures, que pretenen donar resposta a una de les grans problemàtiques ambientals derivades de la ramaderia industrial —la gestió dels purins—, generen debat i preocupació pels seus impactes a nivell territorial, ambiental i de salut pública.
Catalunya i Aragó es troben entre les regions amb una de les majors concentracions de caps de porcí d’Europa. Aquesta realitat ha configurat un model de ramaderia intensiva amb un fort impacte sobre el territori. L’extensió de zones de regadiu, fins i tot dins d’espais protegits com les Zones d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA), evidencia un model de desenvolupament que sovint entra en conflicte amb la protecció del medi ambient. La pressió sobre els recursos hídrics i el sòl és notable, i els efectes de la contaminació per nitrats derivada de l’excés de purins ja són una realitat. En alguns municipis, l’aigua de fonts i xarxes públiques ha estat declarada no potable a causa de l’elevada concentració de nitrats, una situació que afecta la salut i la qualitat de vida de la població de molts petits pobles.
En aquest context, les plantes de biogàs s’han presentat com una alternativa tecnològica capaç de transformar els residus ramaders en energia, reduint l’impacte ambiental. A primer cop d’ull, semblen una solució innovadora i sostenible: converteixen purins i altres residus orgànics en gas metà mitjançant un procés de digestió anaeròbica, i el residu resultant, el digestat, pot ser utilitzat com a fertilitzant. No obstant això, la realitat és més complexa, i els impactes secundaris d’aquestes instal·lacions no poden ser ignorats.
Un dels principals problemes que generen aquestes plantes són les emissions atmosfèriques i les males olors, que poden afectar greument la salut de les persones que viuen a prop. A més, el digestat, lluny de desaparèixer, continua sent un residu que ha de ser gestionat correctament, i la seva aplicació indiscriminada als camps pot continuar contribuint a la contaminació per nitrats si no es regula amb criteri. Tampoc es pot obviar l’impacte del trànsit associat: camions pesants transportant purins, digestats i materials d’entrada i sortida generen molèsties, desgast a les infraestructures i incrementen la contaminació acústica i atmosfèrica.
Actualment, hi ha un gran nombre de fons d’inversió que estan apostant per aquest sector, atrets per les possibilitats de negoci que ofereix la producció “d’energia verda”. Això planteja una pregunta fonamental: estem davant d’un model que realment beneficia la societat, o només estem afavorint interessos privats sota el paraigua del desenvolupament sostenible? Quins són els veritables beneficis per al territori i la població? El risc és que, en lloc de solucionar un problema ambiental, simplement estiguem canviant la seva forma i localització, sense abordar l’arrel de la qüestió: la massificació de la ramaderia industrial. Problema que a l’Aragó s’ha agreujat amb la modificació, per part del govern autonòmic, de la Llei d’Agricultura Familiar, eliminant els límits tant de caps com de distàncies en les explotacions ramaderes; suposadament per a beneficiar la ramaderia familiar, a la pràctica per a obrir la porta a les macrogranjes, en un cercle viciós. Més macrogranjes, més plantes de biogàs, condemnant territoris sencers a fer funcions d’abocador i de productors d’energia, sense tindre en compte les conseqüències pel medi, el paisatge i la salut de la població.
Les diferències entre les actuacions dels governs autonòmics i locals també mereixen atenció. Mentre que diversos ajuntaments, com el d’Anglesola a Catalunya i el de Barbastre a l’Aragó han imposat moratòries a la construcció de plantes de biogàs als seus municipis, mostrant una actitud prudent davant dels possibles riscos, a l’Aragó el govern ha declarat d’interès autonòmic diverses plantes, com les d’Alcanyís, Cella i Fraga. Aquesta radera, a més a més, amb l’aprovació i la defensa per part del seu Ajuntament. La declaració d’interès autonòmic implica una via ràpida per a la seva tramitació, i sovint redueix la capacitat de la ciutadania i dels ajuntaments de participar en el procés de decisió. Això genera una certa sensació d’impotència per part del territori, que veu com es prioritzen determinats interessos econòmics per sobre de la salut i el benestar de les persones.
És legítim buscar solucions tecnològiques a problemes complexos, però cal fer-ho amb rigor, transparència i tenint en compte totes les conseqüències. El repte no és només gestionar els residus ramaders de forma més eficient, sinó repensar el model agroindustrial que els genera. No podem permetre que, sota l’aparença de sostenibilitat, es consolidin pràctiques que perpetuen desequilibris territorials, afecten la salut de les persones i posen en risc el futur del nostre entorn.
En definitiva, cal un debat obert, honest i ben informat sobre les plantes de biogàs. No es tracta només de dir “sí” o “no” a aquestes infraestructures, sinó de preguntar-nos quin model de desenvolupament volem i com garantir que les solucions no acabin convertint-se en nous problemes.
Publicat a Temps de Franja n.167, novembre 2025