Jornades culturals i llibertàries*

// Patricio Barquín

Les Jornades Culturals i Llibertàries que la CNT de Fraga ha organitzat, en col·laboració amb lo Centre d’Estudis Llibertaris José Alberola, han vingut acompanyades per les emocions i pel didàctic que resulta mirar al passat perà comprendre el present i saber com afrontar-lo. A més a més, ha quedat demostrat, un any més, que es poden organitzar xerrades i actes culturals i lúdics, sense haver de dependre de les institucions ni dels diners públics. N’hi ha prou en tenir ganes de fer-ho i implicar-se.
Lo primer acte va contar en la intervenció de Josep Pimentel, historiador que ens va presentar lo seu llibre: Refugiados. Una historia del exilio de 1939. Josep va explicar els testimonis de les persones que van viure en primera persona l’èxode més gran que hi ha hagut a Europa en un període tan breu de temps. Concretament van ser 500.000 persones les que van fugir cap a França en un període de tres setmanes, entre els mesos de gener i febrer de 1939, i darrera de cadascuna d’eixes persones hi ha una història que faria embogir a qualsevol guionista de Hollywood, si no fos per la tragèdia que van suposar.

Josep Pimentel autor del llibre Refugiats. Una història de l’exili de 1939. / Juan Carlos Chiné

Són, en definitiva, 78 persones les que amb lo seu testimoni han contribuït a la creació del llibre, a més a més de la ingent quantitat de documentació provinent de diferents arxius, bibliografia i fonts secundaries, que han donat lo suport necessari per a poder afrontar un treball seriós sobre un tema tant complex.
A tots los testimonis que va referir Pimentel hi ha un denominador comú: les persones que relataven la seua tragèdia no la vivien com a derrotades, sinó com a lluitadores per un món millor que va ser i que, si ens hi fiquem, tornarà a ser.
Al segon acte vam poder escoltar la conferència: “La vaga de la Canadiense, un exemple en el record”, feta per Javier Antón, historiador i membre de la Fundación Anselmo Lorenzo (FAL). Tal i com va explicar Javier, lo mateix títol de la xerrada contenia les claus del sentit que li volia donar.
Lo conferenciant va recórrer los fets que van desencadenar una vaga que va servir per a instaurar la jornada laboral de vuit hores al nostre país, un dels pioners en la implantació, tot i que no ho va fer de grat.
No servirà eixa crònica per a relatar com van ser eixos fets, ja que hi ha informació suficient per a qui estigue mínimament interessat en aconseguir-la, sinó que ens quedarem en lo missatge que volia transmetre Javier Anton. Lo que va començar com una vaga de personal d’oficines, ben aviat va esdevenir una vaga general que va acabar afectant tots los serveis claus de la economia i més, ja que s’hi van sumar per la via de la vaga solidària treballadors de diferents empreses, transports i, també, estudiants. Vaga solidària amb qui estava reclamant allò que per dret li pertanyia.
Tota eixa solidaritat i forma de lluita són les desencadenants de la consecució d’un dels drets laborals més importants del nostre país: la jornada laboral de vuit hores, i no es va aconseguir gràcies a cap partit polític ni a cap govern, sinó a la lluita de treballadors i treballadores que es van organitzar al voltant de la CNT com a eina de lluita i de conquesta social. Treballadors i treballadores que van comprendre que, si tenien la força per treballar, també tenien la força per fer canviar les coses, i no estar a costa de què els hi canviessin, ja que la vaga era i continua sent la forma que tenim lo poble de millorar la nostra vida i caminar cap a un model de societat justa i igualitària.
La cloenda de les Jornades va anar a càrrec que Moisés Mato, que va interpretar l’obra de teatre: “Salvador Seguí, el hombre que caminó sobre la utopía”.
Moisés ens va traslladar a l’any 1923, concretament tres setmanes desprès de l’assassinat, a mans de pistolers del “Sindicato Libre”, sindicat de la burgesia catalana que neix per contrarestar la força del sindicat obrer CNT, de Salvador Seguí, “el noi del sucre”. Estem a dintre d’un sindicat de la CNT agon nosaltres, lo públic, som militants al voltant d’una taula que, en assemblea, estem debatent què fer desprès de l’assassinat de Salvador. Moisés apareix com a un company que ve de Barcelona per explicar-nos com veu ell la situació en què ens trobem i per obrir un debat sobre què cal fer i com cal fer-ho.

Moisès Mato. Teatro del Abrazo. / J. C. C.

Eixa manera d’apropar-nos a una època i a un personatge va resultar més que didàctica, ja que l’actor apel·la als sentiments de totes les persones que veuen l’espectacle i ho fa mostrant-se ell amb tots los sentiments a flor de pell, ja que acaben de matar a un company que representa allò que més estima. Però, més enllà dels sentiments, també va haver-hi temps per a eixugar-mos les llàgrimes i fer una reflexió col·lectiva molt enriquidora que ens va ajudar a comprendre el passat i afrontar el present amb les eines que, com a classe treballadora, tenim a les nostres mans.
Així, un any més, la CNT i el Centre d’Estudis Llibertaris José Alberola, van fer cultura i van obrir espais de reflexió independents, agon qualsevol persona pot assistir i participar lliurement, aportant allò que estimi necessari, deixant clar, un camí més, que tenim capacitat per organitzar-nos i treballar sense necessitat de dependre de cap subvenció ni de cap administració.

*Publicat a Temps de Franja n. 144, gener 2020