Un viatge a Etiòpia

// Carlos Grifoll*

Tan sols deu dies a la regió del Tigray, al nord d’Etiòpia, per fer me qüestionar molts dels valors del desenvolupat món occidental, i com membre d’aquest primer món, molts d’aquestos suposats valors que en lo temps he adquirit.

Aquest ha sigut el meu segon viatge al Tigray com a membre de l’ONG ADIA. Al primer viatge vaig posar els peus a un món nou i desconegut per mi. Vaig aterrar allà en lo compromís ferm de seguir la tasca, que ara fa vint anys, va assolir ADIA en vers a la població del Tigray. La línia primera i principal, que seguim mantenint a dia d’avui, a sigut donar suport alimentari a les xiquetes i xiquets menors de cinc anys en greu perill de desnutrició. Però a més, hem fet pous per captació d’aigües, hem concedit micro-crèdits a mares caps de família, hem fet horts tant a la zona urbana com a la rural, hem fet edificis al Centre de Salut de la ciutat de Wukro, i ara mateix acabem d engegar un projecte de suport alimentari per ancians q estan sols i no tenen res de res, i un altre d’esport per adolescents i joves.

Aquest segon viatge ha sigut per reafirmar-me en el compromís adquirit. Quant vaig allà, marxo carregat d’il·lusió, projectes, ganes de fer coses per millorar la qualitat de vida d’aquella gent. D’aquella gent a la que una gastroenteritis li pot ser fatal, d’aquells ancians que estan exclosos socialment, o d’aquells xiquets i xiquetes que al dia no poden fer una ni una menjada com cal.

Diuen que la ment viatge més a poc a poc que el cos, que no assimila los canvis tan de pressa. Pot ser es per això que el meu cos està aquí i el meu pensament allà. Està en los xiquets que juguen a futbol en xancletes a un pati pedregós en una pilota feta de calcetins embolicats. Està en la rialla neta del nen que se’t penja al coll. En la mirada digna del vell que et dona la ma. Està en la xiqueta de sis anys que porta a l’esquena a son germà petit i la responsabilitat de cuidar-lo. En la família que viu en 15 m2 i lo millor puesto de casa és per tu. En les xiquetes i xiquets que per anar a col·le fan cada dia 10 km d’anada i 10 de tornada per les muntanyes. En la gent que dediquen la seua vida per millorar la dels altres. Està en los companys de viatge que en deu dies hem compartit vivències, emocions i sentiments tan potents que quedaran i ens uniran per sempre.

Es per això que torno la maleta rebotida de contradiccions i dubtes. Ràbia i indignació per què el tercer mon en general, i Àfrica en particular, ara com fa 200 anys, és espoliada de la seua riquesa, que es molta, pel civilitzat i mai satisfet monstre del primer món. Però també alegria i sobretot esperança en adonar-me que conceptes com el respecte, l’amistat, la família, la convivència, l’amor, conceptes tan primaris, bàsics i innats en l’ésser humà, aquí arraconats al quarto obscur, molt i molt tapats per la cobdícia, l’enveja, el consumisme… allà estan presents en l’aire que es respira.

Ja va sent hora que la justícia social i individual, que no la compassió, remoguin les consciències d’aquells que veritablement tenen lo poder per fer d’aquest un món millor, més just, on totes i tots pugéssim assolir tota la dignitat que com persones ens mereixem i hi tenim dret.

/ Carlos Grifoll

*Membre de l’ONG “Associació per el Desenvolupament de la Infància d’Àfrica” (ADIA)