Qüestió d’atenció

// Montse Gort

No t’escolto! —vaig sentir que li deia un infant al seu company mentre aquest mirava d’explicar una anècdota enmig d’una classe. En sentir aquells mots, dits amb una contundència remarcable, el primer que vaig pensar va ser que alguna cosa devia haver passat entre ells i que, per aquest motiu, es mostrava obertament maleducat davant el grup.

No t’escolto! —va dir llavors la mestra— i aquí se’m va esfondrar la teoria. Després d’uns segons de confusió, ho vaig entendre; No es tractava de mala educació, sinó d’un error provocat per una deixadesa lingüística perillosa que havia arribat per quedar-se, i que es mostrava, un cop més, decidida a anar envaint el nostre quefer diari.

En realitat, tant aquell alumne com la seva mestra, no volien fer altra cosa que animar el que estava parlant a que ho fes més fort perquè no el sentien. Val a dir que, si s’haguessin adreçat a mi de la mateixa manera, com a molt m’haurien animat a aixecar-me i marxar ofesa de l’aula.

Photo by Kindel Media on Pexels.com

Mai no m’ha agradat reprovar a qui, per motius idiomàtics, confon o tergiversa els mots. Em sembla d’admirar qualsevol intent de gosar parlar amb una llengua diferent a la materna tot i els errors que es puguin cometre. Els errors formen part de l’aprenentatge i si volem que aquest prosperi, una correcció mai no ha de ser una reprovació sinó un intent d’ajudar. Aquest, però, no era el cas. No es tractava de cap confusió creada per un canvi de llengua; En castellà també existeix una clara diferència de significats entre «oir» i «escuchar», en anglès entre «to hear» i «to listen»… Com tothom sap, «sentir», «oír» o «to hear» vol dir percebre amb el sentit de l’oïda, en canvi «escoltar», «escuchar» o «to listen» implica posar atenció en allò que aquesta està copsant.

És per aquest motiu que m’atreveixo a parlar de deixadesa lingüística perillosa. Perillosa pel que fa a la pèrdua de vocabulari, de significats… i perillosa pel que fa a la pèrdua d’atenció en el que un diu o fa.

Recordo una anècdota dels primers anys que feia de mestra en una escola on la majoria eren nouvinguts castellanoparlants. Davant una pregunta, una alumna que es va quedar en blanc perquè no sabia la resposta, em va dir: «és que no t’he oít». Després de diversos «quès?» meus i reiterats «no t’he oíts» seus, amb un gran relaxament provocat perquè creia haver trobat finalment el mot que buscava, va deixar anar un: «es que no t’he escuchat!». En aquells moments vaig pensar que no havia reeixit en el meu intent de fer-li trobar l’expressió correcta, ara ho veig diferent. Ara crec que el que va trobar era molt més valuós que el mot en sí: va trobar el sentit del que volia dir. Va posar l’atenció indispensable en allò que estava copsant i ho va entendre. El mot, sens dubte, arribaria tot seguit.

En definitiva: Posem atenció en el que diem, i si mai algú es vol ofendre amb nosaltres, que al menys sigui per una bona causa i no per deixadesa.