
Malament
// Montse Gort
Quan la nostra filla gran era petita, vam fer una breu escapada a Portugal. En tornar, parlant del viatge amb la meva mare, li vaig comentar que havíem menjat bastant malament. La nostra filla, que ho va sentir, va deixar de sobte el que estava fent i, obrint els ulls com a taronges, em va preguntar: «Heu menjat amb les mans?»
Aquesta anècdota em remet també al temps en què jo feia el que llavors s’anomenava ‘parvulari’: Un dia, la monja que s’encarregava del nostre grup, va decidir fer-nos una prova sorpresa de tipus oral. Recordo perfectament la solemnitat d’aquell moment i el nerviosisme que sentia. Quan va arribar el meu torn, la monja va deixar anar una pregunta molt estranya (evidentment en castellà, el català estava prohibit a les aules):
—¿De qué color son las gallinas?
Jo, que solia anar sempre a comprar ous amb la meva mare a un galliner, vaig començar a recrear la imatge mental d’una d’aquelles aus que havia vist tantes vegades: Un cos cobert de plomes blanques amb unes potes d’un color indefinit i una cresta —aquesta sí— d’un vermell inconfusible. No hi havia dubte: El blanc representava per mi el no-color del paper que sovint els grans m’animaven a acolorir i la tonalitat de les potes em resultava difícil de concretar, així que, amb veu decidida, vaig dir:
—Rojo!
Recordo que vaig trigar molt temps en entendre la raó per la qual aquella monja em va deixar anar un: «Muy mal!». Alguna cosa no quadrava. I encara —això m’ho va explicar la meva mare—, en arribar a casa, em vaig posar a plorar perquè només m’havien donat un suspenso i a la meva amiga n’hi havien donat dos. Estava clar que aquella monja i jo no parlàvem el mateix idioma. No ens enteníem. I també quedava clar que l’esforç l’hauria de fer jo.
Què transparent és l’idioma dels infants! Quin goig poder gaudir de tant en tant del seu univers lingüístic planer i lliure de matisos. Quant aprenentatge sobre comunicació i sobre el poder de les paraules que els «adults» tendim a «adulterar».
Sovint penso que als estudis de magisteri hi hauria d’haver una matèria impartida per infants, o per entesos/es en llenguatge infantil. Segurament, si hi fos, tindríem més cura amb les paraules que fem servir a l’hora d’adreçar-nos a les seves ments vulnerables.
Si un infant ha tingut el coratge de sortir a la pissarra davant la resta de companys/es i provar de resoldre un exercici, algú té dret a dir-li que ho ha fet malament pel sol fet d’haver-se equivocat en el resultat? Pretendrem després que aquest infant estigui motivat/da per tornar-ho a provar? No cal ser massa sensible per entendre el que segurament passarà. Si ha fet cas a qui li ha demanat de participar, ho ha intentat realment i no se n’ha sortit, no seria millor dir-li que ha fet molt bé de provar-ho però que, aquest cop, s’ha equivocat en el resultat?
És només un exemple. En podríem trobar moltíssims més, a les aules i en el dia a dia entre els adults. Tant de bo en la nostra educació hi hagués hagut aquesta matèria de la que parlava. Potser ara ens estalviaríem molts malentesos i moltes discussions doloroses. Evidentment, l’escola és el lloc on s’ha de procurar transmetre amb més cura l’hàbit de parlar bé, on cal mantenir més viva aquesta recerca del mot correcte, no només per no ferir l’infant, sinó també per preservar el respecte entre els humans i garantir una comunicació real.
De moment, crec, encara ho estem fent bastant «malament».

Photo by CDC on Pexels.com
Tags: Tribuna
Trackback from your site.