Los «esparteros» del segle XXI*

// Redacció

Lo general Espartero, regent d’Espanya per la minoria d’edat de na Isabel II i la dimissió de la reina mare Maria Cristina de Borbó (per trobar-se implicada en un escàndol de tràfec d’esclaus), va bombardejar Barcelona indiscriminadament per a sufocar una revolta popular a finals del 1842 (que no en va ser el primer bombardeig ni tampoc en fóra el darrer per part de l’exèrcit espanyol), i una volta ofegada va llançar la seua famosa frase, que ha quedat per a la història: «Per al bé d’Espanya cal bombardejar Barcelona una volta cada cinquanta anys».

Los actuals hereus de la tradició «esparterista», acostumats a resoldre les disputes entre Catalunya i Espanya a base de violència i coacció, abans canonades i bombes, ara aplicació de l’article 155 amb desembarcament del Piolín amb lo crit inclòs del «a por ellos», es troben ara confosos i desarticulats en llur eterna estratègia de crispació i mà dura per a encarrilar els problemes amb Catalunya.

Los «esparteristes» tremolen davant la possibilitat que el diàleg desinflame el conflicte polític que hom viu a Catalunya durant la darrera dècada. Es quedarien sense discurs, sense consignes. Romandrien despullats com lo Rei al conte d’Andersen, tothom descobriria l’avolesa de llur tactisme polític, que és tan senzill com matusser: confrontar amb Catalunya i Euskadi per guanyar vots a la resta d’Espanya tot assumint llur desaparició en aqueixos dos territoris.

La incomunicació alimentada pels dos pols del conflicte ha obert pas a un cert desglaç, amb gestos com el dels indults. No res se solucione amb aquest acte, però és lo pas imprescindible per a començar a caminar. Quina n’és, la solució? Ningú no la sap. Possiblement sigue un tema irresoluble a curt i mitjan termini. Que el 51% del catalans vulguin la independència possiblement no sigue prou per a assolir aquest objectiu, però el 49% restant tampoc no pot bloquejar indefinidament els desigs d’un més gran autogovern i la recerca d’un nou encaix constitucional amb la resta d’Espanya.

L’estratègia de n’Espartero, per molt que a alguns els agradaria, ja no és possible en l’actualitat. Haurà de ser el diàleg, la negociació i la democràcia la que aconsegisque, d’una santa vegada després de 400 anys, a començar a tenir a la mirada el problema territorial d’Espanya, que no es pot esquivar eternament en un context democràtic.

*Editorial publicat en castellà a Compromiso y Cultura n. 70, juliol de 2021, p 15.