«Carretades de gent sense carnet d’identitat / Travessant aquell riu mil·lenari i sagrat / Ulls, espelmes i estels fan un llibre no escrit / Que prediu un final ple d’electricitat.» Entre d’altres estrofes així retratava Jaume Sisa un «lloc per inventar». Més enllà del fragment del galàctic cantautor, la inventiva ve a ser una pràctica recorrent entre els mortals.
Europa, el nom del vell continent, procedeix d’una deessa fenícia. Fenícia és l’equivalent aproximat de l’actual Líban, vessant del Pròxim Orient. I Amèrica, del nom Amèric. Sens dubte, són invencions atès que sortosament les persones gaudim d’aquest do. O, potser, és un dels sentits encara no formalment reconeguts.
No se’m fa estrany que, a ran d’uns textos publicats en el setmanari Canigó, entre 1976 i 1977, una colla de joves preocupats per l’esdevenidor de la llengua en el Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça Occidental, s’empesquessin l’expressió Franja de Ponent. Es tractava d’emplaçar en el mapa uns topants limítrofes catalanoparlants, a l’oest de la Catalunya autonòmica. Quim Torrent fou l’artífex de l’escaient denominació, amb el suport de barcelonins, partidaris dels Països Catalans, i d’estudiants de les esmentades comarques, que les tardes de dissabte s’aplegaven en el Centre Comarcal Lleidatà, a la plaça Universitat.
Ras i curt, Catalunya Nord fou un terme que Llorenç Planes va crear el 1970. El periodista rossellonès Carles Sarrat assenyala que ha estat admès fins i tot en el vocabulari en llengua francesa. Sarrat matisa que la denominació «Catalunya (del) Nord, ja havia aparegut als anys trenta al si del moviment Nostra Terra però sense arrelar.»
Si el poètic Sisa es va empatollar la surrealista República d’A i Planes va activar l’expressió Catalunya Nord, Torrent va batejar unes contrades ignorades, sota administració d’Aragó, que gaudeixen d’un tret diferencial que les caracteritza. Fou una bona pensada. Ho delata la fal·lera aragonesa per apropiar-se del nom Franja. Si bé és veritat que, al seu torn, les autoritats governamentals d’Aragó van canviar el cognom Ponent pel d’Oriental. La designació Ponent inquietava: contra pronòstic s’afermava a tot drap.
La modificació de cognoms no és un cas inèdit. A la Franja fins i tot les nissagues familiars, en força casos, han estat suplantades. Un dels exemples més ben trobats, per explicitar-ho, és el de Lombarte, traducció mal feta de Llombard al castellà. L’agosarat traductor potser ignorava on era la Llombardia. I que el gentilici del territori nord-italià, en llengua castellana, correspon a lombardo. I és que Lombarte no vol dir res en cap dels idiomes coneguts. La poca traça del funcionari patriòtic confirma que la castellanització en els llinatges a la Franja de Ponent. En temps reculats l’esmentada manipulació lingüística també es va produir a la regió de Múrcia. I, amb la desfeta de l’imperi austrohongarès, es va engegar la italianització, cognoms de família inclosos, del sud del Tirol (Alto Adige per Itàlia), d’expressió alemanya.
La substitució per Oriental, tornant a la nostra Franja, va ser quelcom reactiu. I és que els partidaris de dir-ne Oriental no solen tenir massa interès amb la diversitat autòctona no castellana. Ans al contrari, s’estimen més passar-la per alt i, com aquell que no vol, que la suposada distorsió lingüística s’esvaeixi més d’hora que tard. Sobretot si aquesta diversitat cal associar-la al fet català. Si la llengua pròpia de la Franja fos l’anglès, els diferents governs aragonesos del règim del 78, l’haurien tractat com ho fan amb el català?
És cert que també es fa servir la denominació Franja d’Aragó, a l’estil tercera via, de cara acontentar uns i neutralitzar els que diuen Ponent. Una ridícula tercera via ha estat oficialitzar Alcampell, vila de la Llitera, com si fos una solució salomònica entre El Campell (o Lo Campell), el topònim correcte, i Alcampel. Ni Alcampell ni Alcampel tenen cap significat. Són fórmules per evitar la denominació genuïnament catalana. Tant és així, que El Campell etimològicament fa referència a un petit camp.
Temps enrere algú va escriure que si hi ha un indret, al qual podríem anomenar Franja d’Aragó, hauria de ser la mesetaria Molina de Aragón i la seua comarca. És el principal nucli urbà del Señorío de Molina y del Alto Tajo, dins de la província de Guadalajara. La de Saragossa és la província aragonesa que hi ha més a prop, a 35 km, de la castellana vila de Molina de Aragón. No s’aixecaria un rebombori eixordador si, en el principat català, hi hagués un poble fronterer amb el nom d’Ivars d’Aragó o La Torre de l’Aragonès? Els reclams envers l’Arxiu de la Corona d’Aragó no s’han fet esperar. No vull cridar al mal temps, però sorprèn que pel barceloní carrer d’Aragó ningú hagi alçat la veu. Es estrany, oi?
Publicat a Temps de Franja n.166, juliol-agost 2025