Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Escola i tradició

// Montse Gort

A principis del segle XX, als països capitalistes es va començar a desenvolupar un corrent pedagògic anomenat «Escola Nova». Grans pedagogs com Célestin Freinet, Ovide Decroly, Maria Montesori, Alexander Neil o les germanes Agazzi entre altres, sota la influència de les idees de Jean Jacques Rousseau, Pestalozzi, Friedrich Fröebel i d’altres pedagogs i filòsofs, començaren a treballar, partint de la base que l’educació havia d’estar centrada en les necessitats i interessos dels infants.

En aquest nou tipus d’escola innovadora, el coneixement sorgia a partir de les experiències pràctiques dels alumnes. La funció del professorat era bàsicament la d’estimular els seus deixebles i facilitar les eines per a fer possible l’aprenentatge. La família també hi jugava un paper molt important, assumint una coresponsabilitat fins llavors impensable.

Fins aquí tot bé. El problema, des del meu punt de vista, va ser que, en el mateix moment que es va començar a emprar aquesta nomenclatura per definir un model d’escola activa i participativa, es va començar també a utilitzar el terme: «Escola Tradicional» per referir-se a una manera anterior de fer, basada en l’autoritarisme i la memorització i on el professor constituïa el centre inqüestionable del procés educatiu.

A partir de llavors, l’adjectiu «Tradicional» quedaria per sempre més contaminat d’un contingut nefast, injustament adquirit i deixaria un regust a rònec a qualsevol mot que gosés apropar-se.

Probablement no és l’únic motiu, però sí un dels més rellevants perquè alguns col·lectius, sobretot entre els joves, consideri mancat d’interès tot allò que porti la marca «tradicional» al seu darrera. Així, per exemple, per molta gent, la música o bé la dansa tradicional esdevenen tedioses fins i tot sense conèixer-les.

No puc entendre per quina raó no es va cercar, en el seu moment, un terme que definís millor una mala praxis, i encara puc entendre menys que a hores d’ara, segueixi activa aquesta confusió lingüística, tan greu.

No hagués estat millor usar un adjectiu com ‘passiva’, ‘teòrica’ ‘autoritària’… i deixar en pau el de ‘tradicional’? No hauríem de substituir el terme i mirar que aquest recuperés d’una vegada el seu sentit original?

Segons la Viquipèdia —que sol ser la font de coneixement usada fins i tot entre els que no n’usen cap—, «tradició» és el conjunt de coneixements, costums i creences que es transmeten de generació en generació per considerar-se d’alt valor per a la pròpia cultura.

Així doncs, una escola «tradicional» ben entesa —fonamentada en els valors d’aquesta «Escola Nova» que de vegades, per antiga i per desconeixement, alguns posen al mateix sac que l’altra— hauria d’estar sempre present a les nostres aules. Cosa que, per la contaminació vigent del terme, no sempre és així.

El mot «tradició» prové del llatí tradere que vol dir «entregar», «transmetre». Això implica una herència. Una herència que necessita perviure perquè representa la identitat d’un col·lectiu.

Això no vol dir pas que no es pugui ser crític amb aquesta herència —ans al contrari—, justament també per aquest motiu és necessari que entri a les aules i s’enriqueixi constantment amb les aportacions de les noves generacions. Generacions que son fonamentals per garantir que el fet meravellós de «transmetre» no caigui mai en el perill de «malmetre» ni el més mínim dels valuosos elements de la nostra estimada «herència».

teacher asking a question to the class

Photo by Max Fischer on Pexels.com

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

Vostè ha de ser connectat per publicar un comentari.

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: