Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Classe magistral

// Montse Gort

Sovint, al meu entorn hi ha qui maldiu de les classes magistrals. Suposo que és degut a un error, o per desconeixement. Tenim un problema amb les paraules: No sempre utilitzem les que defineixen allò que volem dir.

‘Magistral’ és un mot derivat del llatí: mag-is i mag-nus que s’utilitzava a Roma per a referir-se a persones especialment notables o destres en el seu ofici o activitat.

Una classe magistral! Quina experiència més meravellosa i difícil de trobar! Per sort, en la meva trajectòria com alumna, n’he pogut gaudir d’algunes: entre d’altres, recordo especialment les d’antropologia de l’Alberto Cardin a la facultat de Belles Arts de Barcelona i una de puntual —però no per això menys genial— que vaig tenir la sort de poder escoltar a la facultat de biologia, impartida pel professor Ramon Margalef, sobre la increïble vida que hi havia en un simple toll.

També fora de les aules, he pogut gaudir de més d’una classe magistral: de vegades escoltant amics entusiastes, d’altres davant ponents magnífics, en bars, auditoris, llibreries… fins i tot enmig del carrer fent una passejada. De sobte, al lloc més inversemblant, algú comença a parlar sobre el que sigui, deixant a qui l’escolta, del tot bocabadat. La sensació no es pot explicar. És gairebé màgica; La fluïdesa del discurs s’endinsa apassionadament a la part més clara i esponjosa del teu pensament, hi connecta, s’hi barreja i es comença a expandir d’una manera impossible d’aturar. Inexplicablement, et sents formar part d’aquell discurs i en surts amarat per sempre.

Com és possible que l’escola rebutgi ara les classes magistrals? Alguns diuen que aquesta manera de fer ha quedat obsoleta, que l’alumne no aprèn res si només fa d’oient.

Això deu ser perquè —malauradament— qui ho fa, no ha experimentat mai aquesta sensació de la què parlàvem i —per la mala traça d’algunes persones— han deixat de confiar en la possibilitat que algú la pugui sentir davant un discurs. És a dir, no saben què vol dir una classe «magistral» i confonen el terme a l’hora de referir-se a una classe «deficient».

Jo també rebutjo les classes deficients, siguin del format que sigui. Aquelles en què, qui la imparteix, ho fa sense ganes, sense tenir en compte les necessitats de l’alumnat, sense creure en el que fa, sense posar-hi el cor, sense passió… Jo també rebutjo tot allò que és ineficaç.

I si! Jo també sóc partidària de les classes participatives, de fer intervenir l’alumne en el seu propi procés d’aprenentatge, de fer-lo investigar, manipular… però, si us plau, no confonguem mai més els termes. I no privem mai, a cap membre de cap generació, el poder gaudir d’una classe realment MAGISTRAL.

Magister dixit.

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

Vostè ha de ser connectat per publicar un comentari.

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: