Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

Assentem-nos, parlem i decidim, però no ens venguem

// Javier de Luna

D’un dia a l’altre, passes d’estar tranquil·lament admirant lo teu paisatge, lo teu patrimoni, les teues muntanyes, la teua gent; de veure que eres una comarca despoblada però unida i amb un futur encara prometedor, dins d’una província, Terol, de la qual per fi s’està escomençant a parlar i, de repent, te trobes que arribe una tempesta. Una tronada però no de 15 minuts amb pedra, sinó de les que perduren durant anys i que poden provocar una fractura social ja vista fa més de dos dècades i que tots crèiem superada. Curiosament esta classe d’amenaces a la convivència mai solen arribar de forma endògena, sinó de l’exterior. Va ocórrer el 1996 i pot tornar a ocórrer durant los primers mesos de 2020. Los nostres amatents lectors ja saben que ens referim a la proposta d’instal·lació de 84 aerogeneradors en 4 parcs eòlics. Estos aerogeneradors, com acabem de conèixer, mesurarien 170 metres d’altura en total, 170 metres d’altura en total, contant la boixa (l’eix on es collen les pales) i les pales, i serien uns dels més grans del món.

Està clar que ningú estem en contra de les renovables. Bé… algú sí que pot estar-hi. Però, en una comarca vinculada a la natura com lo Matarranya, s’aposte per la sostenibilitat. Però és evident que, amb 2 aerogeneradors la meitat d’alts que la torre de la Seu de Saragossa (los que s’han proposat amb la pala vertical fan lo doble que la torre de la nostra catedral arquebisbal) en tindríem més que suficient. Al Matarranya, com a molts països avançats, s’escomençave a parlar d’autogeneració i, en estos moment, este debat ha passat a un segon pla. Resulte que lo nostre país, Espanya, com està ocorrent a la resta d’Europa, s’ha descarbonitzat i hem de produir molta energia renovable. Però ¿ha de ser lo Matarranya qui destruïsca lo seu paisatge, lo seu firmament, los seus horitzons, la seua idiosincràsia i pago el preu d’una fractura social per produir electricitat a 780.000 persones? Això és lo que cal debatre.

Si mirem al nostre passat i al nostre present, crec que el Matarranya no li deu res a ningú. Aquí s’ha finalitzat una N-232 entre Alcanyís i Morella amb 30 anys de retard. Lo Matarranya no eixeque el cap des de la gelada de febrer de 1956 i des d’unes polítiques nacionals per a les quals no hem existit. Recentment, se van pal·liar los problemes de manca de recursos hídrics gràcies a un consens endogen. I no va ser fins a la comarcalització de 2003 i fins a una —des d’allavons— gran sensibilitat per part del Govern d’Aragó, quan se va iniciar el reconeixement d’un territori amb un gran potencial i se va escomençar a treballar. Un treball que s’esta veent recompensat no sols al sector turístic sinó també a l’agroalimentari. Vallderoures és una de les poques poblacions que ha passat de tenir 1.800 habitants als anys 90 a fregar ara els 2.500.

Molins vigilant el paisatge de la Conca de Barberà. / Carles Terès

 

Y que ocorre amb les poblacions de l’occident i nord occident del Matarranya? És evident que no s’estan veent tan beneficiades pel turisme. Estan mancades de potencial? En absolut. Fórnols és una joia única. De Ràfels què vos haig de contar. Valljunquera, a més de tenir encant i unes vistes als Ports i al Matarranya, produïx olis i d’altres productes de primera qualitat. Massalió és un poble amb història i amb cases nobles i monumentals que ja voldrien a d’altres municipis. És comprensible que, als municipis que veuen com estan a punt d’arribar a un punt de no retorn per tenir menys de 100 habitants, es busco un revulsiu per no morir; però, és esta la solució? S’ha de parlar molt i s’ha d’escoltar molt als habitants d’aquelles poblacions.

Lo cert és que, a la Terra Alta, ja va produir-se aquesta divisió. A Arnes, quasevol que hi vaigue pot prendre-s’hi un vi i, a més de servir-l’hi del territori, l’acompanyaran amb unes olives negres, li trauran pa i li ficaran un setrillet amb or líquid… ja no de la Terra Alta, sinó del propi Arnes. I tot això per “quatre duros”. Des d’allí no s’hi veu ni un sol aerogenerador. Cosa que no ocorre un poc més al nord, a llocs als quals no s’ha vist reflectit aquells “El Dorado” i al qual encara avui, 10 anys després de la instal·lació dels parcs eòlics, encara hi ha veïns que no es parlen entre ells. Es veritat també que a molts pobles ni ha gent que treballe als parcs eòlics de la Terra Alta.

Però el més traumàtic al Matarranya està essent que els alcaldes han vist que ells no tenen lo control. Se’ls ha dit que si el Ministeri o el Govern d’Aragó disposen que el projecte sigue d’interès general, se farà. Tanmateix és cert que el Govern d’Aragó va explicar a Fondespatla, a través del Director General d’Ordenació del Territori, que se reconeix que el Matarranya és l’única comarca d’Aragó, juntament amb les del Pirineu aragonès, que té un compromís adquirit amb ella mateixa, per respectar el seu paisatge a través de la Carta de Paisatge i de les directrius comarcals de 2008. Una cosa que va tranquil·litzar relativament a uns alcaldes i a la gent que acabaven de constatar com en qualsevol moment podien perdre el control sobre el seu propi territori. Un territori estimat i conservat per generacions del Matarranya. Cal, a més, ser conscients que un parc eòlic en un municipi afecta visualment a molts altres de l’entorn.

Parlem del vent. Resulte que al Matarranya hi fa molt de vent. És cert que a camins en fa. Però no dixe de ser cridaner que es focalitzo en lo Matarranya quan a tota la depressió de l’Ebre lo cerç hi flagel·le en molta més freqüència que a n’este recòndit peu de mont ibèric. Un peu de mont que confluïx als Ports de Beseit, en unes panoràmiques inigualables. No sé què opinarien los veïns i visitants de la serra de Guara en veure-la plena d’aerogeneradors. Serie el mateix divisar la majestuosa Serra del Moncayo plena de molins gegants? I, què me’n diríeu de les Tres Sorores amb el Mont Perdut coronant-lo ple d’aerogeneradors? Allà vent n’hi fa, i força. I per concloure amb exemples, diguen-li vostès a un visitant que va a Barcelona que faigue una panoràmica de la gran ciutat amb la serra de Collserola plena d’aerogeneradors. O millor encara, lo mateix Monestir de l’Escorial amb 40 aerogeneradors darrere.

Lo millor és anar en una nit mitjanament clara a un d’aquells llocs que abans eren uns miradors immillorables del firmament, i ho seguixen sent, però poden dixar de ser-ho. Que els nostres lectors vaiguen a l’ermita de Sant Pol d’Arenys de Lledó o a Sant Cristòfor de Calaceit i que jutjon.

En resum, s’ha d’escoltar tothom i posar damunt la taula tots los arguments i decidir quin camí volem seguir. I com diu lo refrany castellà “no hay mal que por bien no venga”, pot ser la oportunitat pera reinventar-nos, perfeccionar-nos, refermar els nostres compromisos, agermanar-mos i sortir amb més força. No mos hem de vendre, hem de mirar pels nostres interessos, siguen quins siguen, perquè per natros no ha mirat ningú en moltíssims anys.

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (3)

  • Avatar

    Carlos Rallo Badet

    |

    Molt d’acord!! Gràcies Javier, molt bon article!!

    Respondre

  • Avatar

    Pepespluga

    |

    Molt interessant. Us comento algunes coses d’una xerrada del Sergi Saladié sobre l’impacte dels parcs eòlics a la Terra Alta:
    – El 26% de l’energia eòlica de Catalunya es produeix a la Terra Alta
    – No són empreses locals, sinó grans multinacionals elèctriques que es queden amb tots els beneficis (i deixen al territori els impactes ambientals).
    – A la Terra Alta només hi queda el 3,4% dels beneficis. (En canvi, si ho gestionessin els propis ajuntaments o el consell comarcal, es quedarien el 100% dels beneficis).
    – En termes d’ocupació, només representen el 0,3% de la població ocupada (només 0,2% amb contractes fixes). De fet, les dades mostren que a més instal·lació eòlica, més despoblament (i això que havia de servir per a fixar població).
    – Podria ser diferent, però el model amb el que s’està impulsant és bàsicament un negoci especulatiu i extractiu. És un model colonial.
    – Es busquen territoris amb poca capacitat de mobilització.
    – El marc legal és ple de racons foscos i zones dubtoses o alegals, que afavoreixen les empreses elèctriques. Els parcs eòlics els poden imposar sense gaires problemes.
    – Si la gent no es mobilitza, la política no farà res.

    L’autor va publicar fa poc un llibre sobre l’assumpte: https://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S92971.htm

    Jo diria que les associacions del Matarranya haurien de declarar-se en emergència per fer front a l’allau de projectes eòlics que vindran. Les polítiques de transició energètica, molt raonables en les seves finalitats, poden ser implementades mitjançant un model extractiu i colonial en el que el món rural tornarà a ser el ‘pati del darrera’.
    Ànims i sort.

    Respondre

  • Avatar

    Xavier Pons Guillamon

    |

    Molt d’acord amb les reflexions que planteja Javier en este article. Potser ser l’oportunitat perquè la Comarca del Matarranya prengui consciència de si mateixa i decideixi el seu futur, amb totes les eines per les quals ha apostat. Defensa del territori, del patrimoni paisatgístic, cultural i arquitectònic. I això té molt a veure amb la feina que fa el primer sector, l’agricultura.

    Respondre

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: