La historiografia més recent ha anat demostrant que els llocs de culte, com temples o ermites, canvien ben poc —o gens— al llarg del temps. És una línia d’estudi que encara s’està treballant, però que ajuda a entendre millor la relació fonda entre les cultures i els seus espais sagrats.
Als anys vuitanta i noranta, un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Saragossa va intervindre a la Seu de la plaça del Pilar. Van excavar bona part del temple per mirar d’endevinar què hi havia hagut allí en èpoques més antigues. Lo que van trobar va ser ben revelador: al mateix lloc on avui s’alça la Seu hi havia, en temps islàmics, una mesquita. Abans d’això, allí mateix s’hi trobava una església visigòtica. I si anem encara més enrere, van aparèixer restes d’un temple romà. Inclús, per davall de tot, es van trobar indicis d’un antic fossar íber.
La conclusió que se’n pot traure és ben clara: al llarg dels segles, moltes cultures diferents han passat per Saragossa. Però, tot i això, la gent sempre ha mantingut aquell mateix lloc com a espai de culte i d’identitat. Cada vegada que canviava la religió, lo que es feia no era alçar un temple nou en un altre lloc, sinó adaptar lo que ja hi havia.
Això mateix també passa a la Franja, i un dels casos més comentats el recull la revista La Aventura de la Historia per al cas del Matarranya. Segons aquesta interpretació, los íbers i els celtes creien que existien les anomenades línies ley: una mena de línies invisibles que unirien valls, tossals i rius. Estes línies, segons la seua manera d’entendre el món, eren com canals d’energia relacionats amb les divinitats. No deixa de ser curiós que moltes ermites actuals pareguen situades seguint estes alineacions imaginàries, com si formessen un traçat que acaba confluint en un punt concret: l’ermita de Santa Bàrbara, a la Freixneda. És casualitat, o potser una herència molt antiga que encara arrosseguem sense adonar-mos-en?
La gent de la Franja sempre ha tingut devoció per certs llocs del paisatge, sobretot tossals, serres o punts elevats. No és estrany: són llocs que dominen lo territori, que es veuen de lluny i que acaben tenint un valor especial. Amb lo temps, en molts d’estos llocs s’hi van construir temples o ermites ibèrics, i la gent hi pujava no només a resar, sinó també a trobar-se, a fer festa i a reforçar els lligams entre veïns.
Los romans, que no eren gens ximples, ja van veure que la romanització no podia anar només a base d’imposar. En molts casos van optar per aprofitar estos llocs que ja tenien un significat per a la gent. Perquè està clar que els habitants d’estes terres difícilment haurien acceptat una religió nova si això volia dir perdre del tot la seua manera d’entendre el món. I això mateix, d’una manera o altra, també va passar després amb visigots, andalusins i, més endavant, amb los cristians.
Així doncs, podem dir que ni les conquestes ni els canvis culturals han aconseguit esborrar del tot lo llegat dels qui hi van viure abans. Los llocs on avui fem romeries, festes i trobades no són casuals: fa milers d’anys que fan de punt de reunió i que ajuden a mantindre viu lo sentiment de comunitat.
I potser, sense saber-ho, cada vegada que pugem a una ermita o mos ajuntem en un d’estos llocs, estem fent exactament lo mateix que ja feien los nostres avantpassats.
Publicat a Temps de Franja n.169, abril 2026