// Patrici Barquín
Un amic, fa temps, me va parlar d’unes persones anomenades neorurals. Una gent que en un moment donat van decidir deixar-ho tot i anar a viure al camp una vida autosuficient, com la que expliquen als llibres. I per a ficar en marxa lo seu projecte de vida van optar per anar a viure col·lectivament a un poble abandonat i, en molt bon criteri, sense fer massa cas del que diuen los llibres, van avençar a poc a poc, cap a l’autosuficiència. Així, en comptes de sembrar llavors directament o fer planter, van decidir
comprar les plantes a un viver i les van plantar i, tal i com era d’esperar, no se’n van sortir. Ho van tornar a provar i tampoc; així que, intel·ligentment, van creure convenient demanar a un entès que els hi fes un curset d’horticultura. La sorpresa de qui feia lo curs (l’amic que me contava la història) va ser quan va comprovar que estaven clavant les plantes a terra en les arrels cap a munt, colgant fulles i tija.
Reconec que vaig riure molt quan m’ho explicava atònit, lo meu amic. Vam recordar l’acudit aquell del senyor que no parava de comprar pollets i li duraven dos dies, però no acaba de saber si era perquè los colgava massa o los regava poc.
Temps més tard, quan lo riure ja me permetia tornar a pensar, me vaig interessar molt per la trajectòria de projecte tan ambiciós, i vaig descobrir que aquella xerrada sobre com treballar l’horta els hi va obrir molt los ulls i la mirada; perquè després d’allò, van estimar convenient acudir als pobles propers i parlar en la gent que allí hi vivia i van preguntar com vivien abans la gent del poble abandonat; com treballaven, quan i com eren les festes, com se deien aquelles muntanyes i aquelles planes, com se deien los vents que allí bufaven; i, mica en mica, van dibuixar la cartografia d’un mapa del tresor, del tresor de la vida. Al final, tot es tracta d’anar solsint.
Publicat a Temps de Franja n. 154, juliol 2022