Un complot polític lliterà, el Canal d’Aragó i Catalunya i un cònsol en terra hostil

// Pep Espluga @esplugatrenc

Ara que ve Sant Jordi és bon moment per a recordar un curiós llibre d’història local publicat l’any passat a la Llitera, que aporta dades i reflexions de molt interès per a la història de la comarca i sobre el funcionament d’aquell món rural del segle XIX. El llibre es titula “Manuel María Coll. Una vida de compromiso entre Binéfar y América”, escrit per Silvia Isábal Mallén i editat per l’Instituto de Estudios Altoaragoneses. L’autora de Binèfar ha publicat ja diversos treballs d’història local, estudis rigorosos i amb molt bona repercussió popular, i actualment és la responsable de publicacions del Centre d’Estudis Lliterans.

En aquest llibre ens narra les peripècies vitals del tal senyor M.M. Coll, nascut a Binèfar el 1860 i diplomàtic de professió. Un itinerari biogràfic ple de destinacions exòtiques i de situacions dramàtiques, de vegades absurdes i fregant la hilaritat, però també plenes de solemnitat enmig de la tragèdia. No obstant això, el que més m’ha cridat l’atenció és el que s’explica sobre les temporades que, entre destí i destí, passava quan tornava a la Llitera. Especialment la seua estada durant el període 1894-1898, quan es veu involucrat en una sofisticada operació cívico-política comarcal per aconseguir que es construeixi el Canal d’Aragó i Catalunya.

No entraré en detalls per no aixafar-vos la lectura del llibre. Només voldria destacar-ne tres coses.

a) Una finestra a la intrahistòria del Canal d’Aragó i Catalunya

En primer lloc, tot i que el llibre està dedicat a glossar les peripècies vitals del protagonista, l’autora dedica tot un capítol als esdeveniments que van fer possible la construcció del Canal d’Aragó i Catalunya. Es tracta d’un episodi clau de la història comarcal, que fins ara s’havia descrit de manera molt parcial i tòpica. Per sort, Silvia Isábal ha posat remei a aquesta mancança.

És sabut que el Canal d’Aragó i Catalunya (anomenat ‘Canal de Tamarit’ durant el segle XIX) va tenir un procés d’aprovació llarg i tortuós. Des dels primers intents en el segle XVIII fins a la seua construcció efectiva a principis de segle XX, van haver de passar successius fiascos amb empreses privades, que feien fallida o desapareixien després d’haver especulat amb les concessions de les obres. Farts de tants retards i convençuts de la necessitat de la seva construcció, el 1894 les forces vives comarcals es van conjurar perquè fos l’Estat qui assumís el projecte i portés a terme la seva construcció d’una vegada per totes.

Evidentment, en el llibre es ressenya el famós míting pronunciat per Joaquín Costa a Tamarit (celebrat el 6 de maig de 1896), un esdeveniment que tradicionalment s’ha considerat com el punt d’inflexió a partir de el qual l’Estat es faria càrrec del projecte. Però les coses van ser una mica més complexes. Joaquín Costa va prestar un decisiu impuls des de la Cambra Agrària de l’Alt Aragó, però, a la pràctica, va ser la gent de la comarca la que es va haver d’arremangar perquè el projecte tirés endavant. Així, el llibre de Silvia Isábal descriu com, després del míting de Tamarit, hi va haver una segona reunió a Lleida (14 de maig), seguida d’un tercer i multitudinari míting celebrat a Binèfar (9 d’agost), en què es va acordar crear una comissió de notables locals amb la finalitat d’exercir pressió sobre el govern fins a aconseguir la construcció del canal. És a dir, van muntar un lobby. Aquest grup de pressió estava format per representants dels ajuntaments de Tamarit, Binèfar, Binaced, Esplús, Almacelles i Lleida, diversos diputats i exdiputats de la zona, així com els bisbes de Lleida i de Barbastre, amb el biografiat M.M. Coll al capdavant. Un complot o conxorxa plenament transfronterera, que ve a demostrar la unitat d’interessos entre les àrees de la Llitera i el Segrià, capaç de superar els límits político-administratius que les separaven. Encara no havíem arribat als ridículs extrems actuals, amb uns representants polítics i eclesiàstics, bisbes inclosos, que no dubten a tibar la corda fins a trencar-la en detriment de la convivència de la gent del territori.

Aquesta comissió de notables va quedar encarregada d’anar a Madrid a reivindicar la construcció de canal, amb la consigna de no tornar fins a complir la seva missió. El més sorprenent és que, en un temps rècord, van ser capaços de concertar una sèrie de cites amb representants de diversos ministeris i partits, de tal manera que el 20 d’agost (tot just dues setmanes després del míting de Binèfar) van aconseguir que es publiqués un Reial Decret que autoritzava el ministre de Foment a presentar un projecte de llei per a la continuació de les obres de Canal per compte de l’Estat. La llei es publicaria al BOE de el 5 de setembre d’aquell any i les obres començarien el 23 d’octubre.

Encara romanc perplex davant una mostra de poder tan efectiva per part dels notables de la comarca. Una cosa avui dia impensable. La lògica partidista i el disseny de les institucions polítiques estatals i autonòmiques actuals no ho permetrien ni de ben lluny, per la qual cosa haurem de concloure que potser no hem avançat tant com mos diuen. Potser l’anomenada “Espanya buidada” també té a veure amb això.

b) Un sistema polític més proper (però menys democràtic)

Això ens porta al segon punt a ressenyar. El llibre permet observar les enormes diferències entre el sistema polític de la primera Restauració borbònica i el de la segona o actual. El protagonista del llibre, M.M. Coll, pertany a una de les famílies dominants de Binèfar i, com els seus equivalents d’altres pobles lliterans, manté forts vincles amb les altes esferes, tant a Saragossa com a Madrid. Aquelles famílies (els Coll Altabás de Binéfar, els Lasierra de Tamarit, els Bayona d’Esplús, els Coll-Moncasi d’Alcampell, etc.) solien comptar amb membres ben posicionats en les institucions estatals (alguns d’ells diputats), que vetllaven pels seus interessos a la comarca. En el llibre s’observa com M.M. Coll aconsegueix accedir a una sèrie de càrrecs i institucions, tant pels seus propòsits individuals (la seva carrera consular) com per activitats col·lectives (la comissió de Canal), gràcies a l’efectivitat d’aquelles xarxes polítiques.

El sistema polític era un exponent clar del caciquisme de l’època, ja que aquells diputats solien exercir un enorme poder territorial mitjançant xarxes clientelars molt arrelades. Però donaven a la comarca un poder d’influència en la presa de decisions i en l’elaboració de polítiques nacionals molt més gran que el que ostenten els nostres polítics d’avui dia. En aquest sentit, la nostra comarca sembla haver eixit perdent, convertida avui en un territori perifèric i marginal en el joc entre partits. Això sí, a aquells polítics no hi havia qui els mogués, gaudien d’una total impunitat, ja que les periòdiques eleccions (censitàries) no eren més que un simulacre controlat fèrriament per ells. En un sentit estrictament territorial, hem guanyat democràcia i hem perdut influència, cosa potser explicaria la proliferació d’activitats contaminants i extractivistes (macrogranges, grans monocultius, infraestructures energètiques, etc.) en les últimes dècades.

Una altre detall a destacar és que, durant la I Restauració, els diputats lliterans solien ser majoritàriament del partit liberal, com a la resta de la província d’Osca, a diferència de les províncies de Saragossa (excepte la capital) i de Terol, on predominaven els diputats conservadors. Curiosament aquesta mateixa distribució de vot es manté, a grans trets, durant el període democràtic actual (o segona Restauració borbònica), amb el PSOE dominant tradicionalment tota la província d’Osca i Saragossa ciutat, i amb el PP i el PAR sent hegemònics a la resta de la província de Saragossa i a la de Terol. Es podria pensar que la inèrcia de les xarxes clientelars del segle XIX estén la seua influència fins a ben entrat el segle XXI. El poder continua sent territorial (amb l’excepció del financer, el més poderós actualment, que pareix haver-se desterritorialitzat i ja no necessita respondre davant ningú, i així mos va).

c) Un cònsol en terra hostil

En tercer lloc, cal dedicar algunes paraules al context històric en què es desenvolupen les peripècies de la persona biografiada. M.M. Coll accedeix a la carrera consular i exerceix de diplomàtic a diversos països, però no pareix que els seus superiors li facilitaren massa les coses, ja que sempre l’acabaven enviant als llocs més calents del globus. Al llarg de la seua carrera, M.M. Coll és destinat a l’Argentina, als Estats Units, al Canadà, a Veneçuela, a Cuba i l’Equador. És a dir, sempre a països americans, la majoria dels quals s’havien independitzat d’Espanya unes poques dècades enrere, i, en alguns casos, tot just abans de l’arribada del nostre home, com és el cas de Cuba.

Tot això li representa haver de lidiar amb l’hostilitat manifesta de les institucions i poblacions autòctones, la qual cosa, unida a la precarietat de les ambaixades i consolats que li toquen, li suposa més d’un maldecap. Havia de ser molt més còmode ser cònsol a París, Roma o Londres, però no. M.M. Coll sempre acabava en terra hostil. Per exemple, quan és destinat als Estats Units, ho fa amb la missió de vigilar els avenços de tropes i vaixells en vigílies de la guerra de Cuba. Per a complir amb la missió es veu amb la necessitat de contractar centenars de detectius de la famosa agència Pinkerton. Com a conseqüència de l’esclat de la guerra entre Espanya i Estats Units, és declarat enemic i ha de traslladar-se de manera clandestina i bastant accidentada cap al Canadà.

Silvia Isábal relata magistralment les peripècies del cònsol pels països americans, amb situacions absurdes durant les que, a causa dels reiterats conflictes socials, polítics o bèl·lics, de tant en tant perd el contacte amb els seus superiors durant mesos, havent de avançar diners de la seva butxaca per a mantenir consolats i ambaixades (fins i tot per a pagar els anteriorment esmentats detectius de l’agència Pinkerton, que després el perseguien a ell), sempre barallant-se amb el Ministeri pels freqüents retards en el cobrament de la seva nòmina.

En definitiva, el llibre ve a cobrir un buit historiogràfic sobre una època clau de la nostra comarca, ja que la construcció del Canal d’Aragó i Catalunya ho canviaria tot, d’una manera que ben poc podien imaginar els promotors d’aquella conxorxa de notables comarcals (si ho haguessin sabut potser no ho haurien fet), i també de la història de les relacions d’Espanya amb Amèrica. Un llibre ben documentat, que incorpora una extensa llista bibliogràfica i d’arxius consultats, així com un apèndix amb fotos de l’època. Tot un luxe que el Centre d’Estudis Lliterans ha tingut a bé a distribuir entre els seus socis. Ignoro si el venen a les llibreries comarcals, però si el voleu aconseguir no teniu més que fer-vos socis/es del CELLIT. Per uns mòdics 20 € anuals rebreu a domicili les novetats editorials més excitants.

Postdata

Tot i narrar fets pretèrits, el llibre presenta una insospitada actualitat en aquests temps de confinament i pandèmia. Com a mostra dos fets: A la pàgina 27 s’explica que [la traducció és meua]: “[El 1885] Binèfar es va convertir en notícia nacional en conèixer-se la decisió del seu alcalde, José Barasona, d’enfrontar-se als seus veïns tapiant els caps de carrer de la localitat en un intent d’evitar que l’epidèmia de còlera, que va fer estralls al país aquell any, arribés a la vila.” Un indici ben contundent del que aleshores s’entenia per confinament perimetral. Més endavant, a la p. 41 es llegeix que [la traducció torna a ser meua]: “[L’alcalde] Benito [Coll] va començar la seua legislatura enmig d’una gran crisi provocada pels efectes de la grip russa (…), que va fer estralls a Binèfar. Les conseqüències van ser que el mes de gener de 1890 hi havia quatre-centes persones malaltes, aproximadament la quarta part de la població. Una de les víctimes que va caure malalta va ser el mateix Manuel María Coll, que per aquesta raó va haver de prorrogar la seva llicència un mes. La situació (…) es va veure agreujada amb la mort de metge i la malaltia del farmacèutic “. És a dir, encara que la nostra memòria col·lectiva pareix haver-ho esborrat, tenim sobrades experiències en pandèmies. Per sort, un cop han passat tenim prou habilitat per a oblidar-nos-en i seguir vivint com si res.