Lo proppassat dissabte 18 d’abril, només uns dies previs a la diada de Sant Jordi d’enguany, va tindre lloc al Teatret del Serrallo, al bell mig de la zona portuària de Tarragona, la presentació per partida doble de Salvatge cambra, el nou poemari de la nostra amiga Cinta Mulet, d’Horta de Sant Joan.
Hi va haver un col·loqui amb Manuel Rivera, de Varia Editio; Alfredo Gavín Agustí, autor del pròleg i també de la magnífica obra plàstica que llueix la portada del llibre, i Cinta Mulet, una poeta imparable.
Prèviament, vam poder xalar de valent amb la dramatització de l’obra realitzat per part d’unes alumnes brillants de l’Institut del Teatre de Barcelona. No voldria passar per alt els seus noms, començant per Avril Martínez Blasco, responsable de la direcció artística i adaptació dramatúrgica, la intèrpret Mariel Doña Fernàndez, la música a càrrec d’Aloma Martí, i l’escenografia d’Alba Tramútolo i Caro. Un equip artístic molt jove però fascinant, amb talent i amb els millors auguris de futur.
Com se’ns diu a la solapa del llibre, Salvatge cambra és un monòleg dramàtic que participa del misteri poètic, líric i de denúncia social. Un diàleg íntim amb sí mateixa, com si es tractés d’una actriu grega que s’interpel·la sobre qüestions existencials, l’amor que fuig, la feminitat, la mecanització del camp, la deshumanització del món, els maltractaments… És un cant a la natura i alhora un homenatge a son pare, granger i camperol de la Terra Alta, i a tots els de la seua generació (incloent el meu pare) que van nàixer i créixer i patir durant la dura postguerra, els que van aixecar el país amb suor, llàgrimes i sang.
També hi tenim una nota d’autora, a manera de prefaci, un text meravellós on justifica el llibre d’una forma clara i elegant.
Com diu en el primer vers del preàmbul: En els estigmes dels meus dits veig els del meu pare. I seguint, trobem dins del poema II: LA TERRA DE CASA era un trosset, / un conte antic mimat per una arada, / hi lliscava una mula bufant i un avi / que mirava com la llisor del vent / arrossava la pel·lícula viva d’un pollancre, / pel verd extasiat de tanta calma! / Oh, cambra salvatge! / Qui ha enterrat el vell sota l’aladre que ja no li veig la cara? I del poema XV: Pare, on està el tros de pell que et vas cremar? / Quina és la gota de la sang que t’hi vas deixar / en aquesta cambra de glaç, on riuen les granotes / quan hi plou fang?
Na Cinta Mulet és una gran poeta, i la descobrim al seu paradís, al seu jardí, al seu oasi de plenitud on fa combat d’exclam i fa aflorar els bells sentiments d’una forma contundent, amb planys i ganyols, amb un dolç-aspre que fa tremolar els somriures dels déus amb un resultat matemàtic i excels. Gran, la Cinta, molt gran! I no d’anys sinó de qualitat i mèrit que l’acredita com la veu poètica amb més força del panorama literari tarragoní, juntament amb Olga Xirinacs i Montserrat Abelló.
