Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

El Baix Aragó i el Matarranya en flames

// Josep Espluga

Aquesta setmana és el 87è aniversari d’uns esdeveniments clau en la nostra història local. Com és sabut, la nit del 8 de desembre de 1933 una insurrecció anarquista va proclamar el comunisme llibertari a una sèrie de municipis aragonesos, entre ells diversos de la Franja. Uns fets que s’han conservat gravats a foc en la memòria local, sovint confosos amb la posterior revolució llibertària i col·lectivista del període 1936-1938 i/o amb la llarga repressió del primer franquisme del 1939-1952 (fins el final de les guerrilles del maquis).

Un llibre publicat enguany, La Tierra Baja en Llamas, escrit per Fermín Escribano i Lluís Rajadell i editat per Comuniter, mos ajuda a aclarir el que va passar i a diferenciar-ho de la posterior revolució col·lectivista-llibertària i dels fets de la Guerra Civil. Cosa que és molt d’agrair ja que, tot i les memòries familiars i veïnals existents en els nostres pobles, l’ominós silenci que es va haver de guardar durant dècades no ha permès de parlar-ne gaire en públic. Benvinguda aquesta publicació que treu a la llum una peça important de la nostra història local.

 

Coberta del llibre

 

Els fets de desembre de 1933 responen a la gimnàstica revolucionària que la CNT-FAI duia a terme durant els anys de la II República, com a forma d’expressar la insatisfacció social d’àmplies capes de població davant les escasses reformes polítiques i la creixent repressió envers el sindicalisme anarquista. És una revolta que es va donar sobretot a Aragó i a la Rioja, però anava precedida de revoltes similars a Catalunya (gener 1932) i en àmplies parts d’Espanya (gener 1933). Des del plantejament de la CNT, s’esperava que aquestes insurreccions facilitarien un “contagi revolucionari” amb el que s’iniciaria la revolució llibertària a tota Espanya. Ho van provar tres cops durant el període de la II República, aquesta va ser la darrera.

“Davant les urnes, la revolució social” fou l’eslògan que sortí del Congrés de Regionals de la CNT celebrat a Madrid el 30 i 31 d’octubre de 1933. En aquell Congrés es decidí també l’estratègia a seguir en cas que guanyessen els partits conservadors en les eleccions de novembre d’aquell any. Després de molt discutir i amb escàs consens, acordaren que si la victòria conservadora propiciés “un estat passional del poble”, la CNT hauria de donar-li impuls per a dirigir-lo vers la fita final: la implantació del comunisme llibertari.

A l’Aragó la revolta va tenir lloc en alguns municipis de la província d’Osca (Alcampell, Albalat de Cinca, Alcalá de Gurrea, Calassanç, Lanaja o Villanueva de Sixena) i de la província de Terol (Alcanyís, Alcorisa, Arenys de Lledó, Beseit, Calanda, Fórnols, la Freixneda, la Torre del Comte, Mas de les Mates, Massalió o Vall-de-roures). A la ciutat de Saragossa, tot i que la revolta no es produí, es convocà una vaga general obrera que durà fins el 14 de desembre en solidaritat amb els nombrosos detinguts que hi va haver en tots aquells pobles com a conseqüència de la insurrecció.

El llibre d’Escribano & Rajadell s’estructura en dues parts ben delimitades, pràcticament independents si no fos per que narren el mateix moviment general. Mentre Fermín Escribano s’ocupa de descriure els fets de les localitats del Baix Aragó castellanoparlant, com Alcanyís, Alcorisa, Calanda, Foz-Calanda i Mas de les Mates (tot i que també dedica algunes breus pàgines a pobles catalanòfons com Aiguaviva de Bergantes i Bellmunt de Mesquí), Lluís Rajadell fa un repàs als fets succeïts al Matarranya, bàsicament a Vall-de-roures i Beseit.

Els autors mostren un coneixement exhaustiu dels fets narrats, els contextualitzen perfectament i n’expliquen la gènesi, el seu desenvolupament i les seues conseqüències socials i polítiques. Cal assenyalar que els autors han fet una important feina de consulta, selecció i anàlisi dels principals arxius sobre la matèria, de tal manera que el llibre aporta un nombre aclaparador de dades, noms i fets a nivell local. Algunes vegades quasi excessiu. Una tasca encomiable i generosa, que posa a disposició dels lectors nombrosos registres i apunts d’aquella insurrecció llibertària que tant va condicionar el futur.

Al llibre es descriu amb detall el paper de molts personatges locals, identificats amb nom, cognoms i motada, tant de sectors anarquistes com socialistes o de les dretes locals, i es fa una reconstrucció gairebé cronològica dels fets a cada localitat. Del conjunt, s’observa que els insurrectes seguien un mateix patró d’actuació: primer intentaven apoderar-se de la caserna de la guàrdia civil, així com desarmar vigilants a sou dels potentats locals, en segon lloc detenien les autoritats i notables locals, en tercer lloc intentaven destruir els registres de la propietat i els arxius de documents oficials. En paral·lel, confiscaven els productes de primera necessitat del municipi “d’acord amb les normes del comunisme llibertari”.

En el cas de Vall-de-roures, la proclama insurreccional la va fer el dirigent anarquista saragossà Jacinto Santaflorentina a les 4 de la tarda del dissabte 9 de desembre des del bar de la Unión Valderrobrense. Des d’aquell moment, centenars d’homes, alguns vinguts d’altres poblacions properes, armats de manera més aviat precària, es van dirigir a la caserna de la guàrdia civil amb intenció de prendre’n el control. En aquell moment s’inicià una llarga batalla de la qual en resultaren quatre persones ferides (dos guàrdies civils, una nena i un mecànic) i un mort (José Faustino Adell ‘Pulça’, abatut mentre intentava llençar un artefacte explosiu). Malgrat la llarga nit d’assetjament i diversos intents de negociar amb els guàrdies civils parapetats a l’interior, no aconseguiren rendir-los. Durant el diumenge 10 de desembre, els insurrectes enterraren amb tots els honors el seu company ‘Pulça’.

El dilluns 11 de desembre dues companyies del Regiment d’Infanteria 18 de Tarragona recuperaren el control del municipi i detingueren a tots els insurrectes, que foren empresonats en condicions penoses a les presons de Vall-de-roures i de Montalbán. Se’ls obriren dos judicis, un per la via civil i un altre per la militar. Cal destacar que bona part de la documentació del llibre prové dels sumaris d’aquests judicis, amb la qual cosa es compta amb expressions literals de molts dels protagonistes i també de persones cridades a declarar com a testimonis dels fets.

El judici civil va tenir lloc l’abril de 1934, amb una vuitantena de persones detingudes, la majoria de Vall-de-roures, però també d’altres localitats dels voltants, sobretot de Massalió. D’acord amb les indagacions de Rajadell, a l’aixecament de Vall-de-roures hi van participar militants llibertaris de Maella, Beseit, Calaceit, Queretes, Torre del Comte, Massalió, Lledó, Arenys de Lledó, Fondespatla, Valljunquera i la Portellada.

Les penes foren dispars: l’alcalde de Vall-de-roures fou condemnat a 24 anys de presó, tres persones del grup dirigent a 18 anys, trenta-i-quatre foren condemnades a 10 anys, onze a 6 mesos, i la resta foren absolts. Aquell mateix abril de 1934, el Govern espanyol va promulgar un decret d’amnistia que va deixar al carrer tots els encausats. Però la via militar va seguir el seu curs, de tal manera que el desembre de 1934 es va iniciar el consell de guerra contra 15 dels mateixos acusats, dels quals sis van ser absolts i la resta van rebre penes d’entre 2 i 6 anys de presó. Un altre cop, tots ells foren amnistiats el febrer del 1936 després del triomf electoral del Front Popular.

En el cas de Beseit el procés és molt similar, si bé la proporció de persones detingudes fou molt major (114 detinguts sobre una població menor que la de Vall-de-roures).

Una de les virtuts del llibre és que aporta proves i evidències de les dinàmiques socials i polítiques que hi havia als pobles aragonesos abans de la guerra civil, plenament alineades amb els debats més avançats de l’època sobre el progrés social. Res a veure amb la imatge de societats rurals tancades i fosques que, encara avui, certs sectors socials i mitjans de comunicació pretenen transmetre. Hi havia una efervescència social més que evident.

En el mateix sentit, el llibre d’Escribano & Rajadell permet desmentir categòricament la idea que les col·lectivitzacions a l’Aragó republicà durant el període 1936-38 van ser induïdes o forçades per les columnes anarquistes provinents de Catalunya, en demostrar amb claredat meridiana que ja hi havia un caliu llibertari molt estès a la zona des de feia anys. De fet, a partir de la lectura del llibre, és fàcil endevinar que un dels motius que van accelerar les col·lectivitzacions i la revolució llibertària als pobles de l’Aragó oriental el 1936 va ser, precisament, el resultat frustrat d’aquella insurrecció de 1933. La dura repressió amb la que es va respondre a aquell moviment, va polaritzar la societat de tal manera que, davant el Cop d’Estat feixista del 1936, els llibertaris de les nostres comarques ja estaven més que preparats i disposats a dur a terme la seva pròpia revolució.

No en va, Rajadell destaca que alguns dels testimonis que van testificar en els judicis de 1934, foren les primeres víctimes dels comitès revolucionaris que dominaren el territori dos anys després. Com comenta a la pàgina 197 (la traducció és meua): “La revolució de desembre de 1933 va posar en marxa una endimoniada i violenta dinàmica d’acció-reacció que va viure les seves següents etapes el 1936, amb l’inici de la Guerra Civil i la consegüent onada de repressió exercida per l’entorn llibertari sobre els sectors conservadors, i el 1939, amb el final de la contesa i les represàlies sobre els republicans en general i sobre els anarcosindicalistes en particular.” Rajadell també destaca que, amb l’arribada del front franquista, molts dels anarcosindicalistes i republicans hagueren de fugir primer a Catalunya i després a França, i observa que alguns acabaren als camps d’extermini nazis (com és el cas de Joaquín Celma, l’alcalde de Vall-de-roures en el moment dels fets).

Més amunt hem dit que el llibre està estructurat en dues parts, però això no és ben bé així. El llibre té una tercera part en forma d’un extens annex documental amb llistats de persones detingudes, condemnades, preses, ferides i mortes, classificades per municipis. Tot un luxe per a qui vulgui saber de la història local del Baix Aragó i del Matarranya.

Es tracta, en definitiva, d’un llibre essencial per a comprendre els nostres pobles, per a entendre les dinàmiques que s’hi donaven i per a comprovar com els fets locals estan íntimament connectats amb dinàmiques tan globals i distants com la geopolítica espanyola i europea de cada època. I és una bona ocasió per a recordar que el 8 de desembre no és només l’aniversari de l’assassinat de John Lennon, sinó també d’una revolta social de primer ordre al nostre territori. Si heu de regalar(vos) un llibre aquest Nadal, no ho dubteu: La Tierra Baja en llamas.

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (3)

  • Avatar

    JOSE V RODRÍGUEZ PORTES

    |

    On puc aconseguir el llibre

    Respondre

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: