Avui el món fa olor a socarrat. I no és pel fum de cap foguera de Sant Antoni, ni per la pólvora de festes majors. És un tuf més fosc, de pólvora i sang, que s’escampa com si el vent no conegués fronteres. Tothom s’esquinça les vestidures pel tiroteig de Charlie Kirk —i no hi ha per què no fer-ho—, però gairebé ningú recorda que només en este any ja en portem casi una cinquantena més, d’aquests. Quasi mig centenar de vegades en què la vida s’ha trencat en un instant i els crits han callat sota el soroll metàl·lic de les armes. I natres, com si res, canviant de canal.
Igual passa amb la Vuelta a España. Les xarxes bullixen per les protestes, pels talls de carretera, pels crits. I està bé parlar-ne, sí. Però qui se’n recorda de Gaza? Allí les protestes no són contra ciclistes, sinó contra la mateixa fam, contra la pols que ho cobreix tot, contra la mort que sembla instal·lada al menjador de cada casa. I mentrestant, nosaltres discutim si el mallot roig li escau més a un corredor o a l’altre.
Vivim en un món estrany: ens escandalitzen els llamps propers, però som cecs davant dels trons llunyans. Ens indignem de pressa, però l’oblit és més ràpid encara. I així el món s’afona, no sols per les bombes o les bales, sinó per la indiferència que creix dins nostre. Perquè potser la gran tragèdia d’avui no és només la violència, sinó lo costum d’acceptar-la com si fos part del paisatge.
*Publicat a La Comarca, 19 de setembre de 2025