Gasteiz, 3 de març de 1976. Els demòcrates alabesos eren debatent en una església. Es tractava d’una reunió pacífica. De sobte, la Guàrdia Civil i la Policia Armada van llançar, des de fora, gas lacrimogen. Es va estendre el pànic. Les cinc persones que van sortir de l’església amb els ulls cecs van rebre foc real i van perdre la vida. Durant les manifestacions posteriors per denunciar els fets, dos joves més van morir.
Podríem pensar que això va passar durant el franquisme, però en realitat va ser mig any després de la mort del dictador. La idea de Paquito el Chocolatero no era fer una democràcia, sinó continuar amb la dictadura amb el president Arias Navarro i el rei Joan Carles: el caçador d’elefants que ara gaudeix de la vida a Abu Dhabi.
Però la gent s’hi va oposar. El poble volia democràcia, i el primer semestre de 1976 és el que recull més vagues i insurreccions de la història d’Espanya. Això demostra que la democràcia no va ser una concessió del rei perquè estimava molt els espanyols (com encara no és difícil sentir per aquí). Va ser el resultat de molta sang vessada, i si el rei ho va acceptar va ser perquè no li va quedar cap altra opció que fer-ho o dimitir, com va fer Arias. Però ell és un Borbó i no sap què és això.
El que vull dir és que, si avui tenim una democràcia, és gràcies a l’esforç de milers de persones que han lluitat perquè nosaltres tinguem un món millor. Com a mínim, hauríem d’agrair la seva tasca i tractar de millorar-la des d’un punt de vista constructiu. L’altra opció, si ens descuidem un parell d’anys, és tornar a acabar com a Vitòria. Suposo que cadascú sap el que li convé.
*Publicat a La Comarca, 24 de juliol de 2026