Quan un historiador comença a enfonsar-se en el mar de documents que recullen la memòria del passat contemporani, sempre arriba a la mateixa conclusió: no són els polítics els qui governen, sinó el poble, de la mateixa manera que qui mana d’un genet és el cavall, capaç d’aturar-se si vol o inclús de fer-lo caure. El problema és que, la majoria de les vegades, els que tenen el poder no són conscients; o millor dit, els senyors de la corbata no volen que siguin conscients.
Posem per cas la Vaga de La Canadenca, al 1919. Els proletaris de Barcelona començaren una llarga lluita de quasi dos mesos, on quatre persones van perdre la vida a mans de les forces de l’Estat. El resultat va ser la implantació de la jornada laboral de 8 hores a Espanya, encara que aquest no era el seu objectiu. Els sectors més extrems reclamaven el fi del sistema antidemocràtic i l’ocupació dels mitjans de producció. Els senyors de la corbata, veient que el seu coll corria perill, van preferir cedir, legalitzar la jornada màxima en lloc de permetre un esclat a la Bolxevica.
Les darreres setmanes estem assistint a un autèntic esclat de revolucions a tot el món, destacant especialment França i Albània. Als carrers se senten crits d’autogestió, i veus que clamen per la fi del mercantilisme capitalista. Els governants, que són hereus d’aquells senyors de la corbata, tractaran de fer el mateix de sempre: fingir estar del costat dels manifestants, donar-los la raó, i reformar amb tímides mesures per desviar l’atenció dels bitllets que estan movent cap a la seva butxaca. A Espanya tenim un cas claríssim, un partit que va dir donar suport al poble mentre s’aburgesava com tots els altres, però no és l’únic.
Davant les reformes que ens proposaran els polítics, responeu amb vaga. No accepteu mesures tèbies, de les que reialment no posen fi al problema. Ara, que tota Europa està cremant-se, hem d’aprofitar per no doblegar-nos, per posar fi, d’una maleïda vegada, al capitalisme terminal.
*Publicat a La Comarca, 30 d’octubre de 2026