No es la primera ni la radera volta que plorem a les portes del desiart, per lo poc que plou a l’ample territori del Baix Aragó. Perquè sempre hem segut una terra i una gent que ha passat set, però ara és molt pitjor. I ho és perquè nantros mateixos, tots sense excepció, mos estem passant de la ratlla al maltractar de manera radical lo medi ambient, lo paisatge, l’aire que respirem i l’aigua clara que hem de beure de tant en tant, si volem seguir vedent com ix lo Sol cada dia.
Un munt de situacions contradictòries omplin l’escenari global i planetari dels fets. Ja està més que clar quins són els responsables de les catàstrofes ambientals i aquí només se parle. Però les solucions i la correcció de comportaments tant a nivell personal com col·lectiu van molt poc a poc. La verdat incòmoda del mal que hem fet al clima, cada dia està més assumida, però els governs i els que més contaminen diuen una cosa i en fan un altra. Los diaris escriuen un full sobre temes ecològics i n’omplin vint sobre projectes insostenibles, especulatius o publicitat consumista d’un impacte negatiu per al clima. Tampoc ajuden massa els comportaments de la gent del carrer, que alguns porten aparells molt contaminants per fer recorreguts de dos-cents metres dins del poble, o els que no paren de fer excursions per anar a llocs d’Europa on ja han estat altres voltes.
S’han secat pràcticament del tot les fonts, fontetes i xumadors del Mesquí i Tastavins, i costa d’imaginar que a moltes planes i valletes del secà, fa uns anys, a l’estiu se collien fruites de tots los colors i podies veure rengles de panís, melonars i espàrrecs. Quins temps aquells —anys seixanta i setanta— quan s’empeltaven presseguers tardans —ara diríem de Calanda— a les vores del Guadalop, agafant los canuts dels arbres nostres que creixien a la Vall de Pastors, que ara es un tossal de coscolls impenetrable.
*Publicat a La Comarca, 16 d’octubre de 2026