Valents i emprenedors
// Patrici Barquín
Benvolguda Remei, vull disculpar-me. Sento que avui no estaré a l’alçada de les teues expectatives, ja que los esdeveniments m’han deixat malmarrós. T’explico; a mi sempre m’havien convençut de que un facista era un personatge carregat de testosterona i valent; amb un hirsutisme incipient, carregat de medalles i capaç de plantar cara en qualsevol situació, encara que estès una mica esquarterat, com era lo cas del Josepet Millán-Astray, o encara que fos una mica menut i en veu de xiulet, com lo Sisquet Franco. Un personatge que per molt còmic que pugui parèixer és capaç de dir la seua davant de qui sigui sense importar-li les conseqüències. Això era lo que m’havien contat i jo, beneït de mi!, m’ho havia cregut, fins que ha aparegut això del Facebook. Resulta que des de ja fa un temps que proliferen perfils ultradretans, a eixa xarxa social, dedicats a criticar la política local, les empreses, les associacions i arribant a malparlar, fins i tot, de persones individuals. Tot això estaria prou bé si no fos perquè eixos baines creen perfils anònims per a poder malmetre a tort i a dret, això sí, són facistes de proximitat o de quilòmetre zero, vaja, que no abasten un radi massa ampli d’acció, se limiten a Fraga.
Pensant i pensant he arribat a la conclusió de que tot això es degut a que Fraga és un poble d’emprenedors, i no estic parlant de treballadors esbojarrats que, en perdre la feina, cobren l’atur d’una tacada i munten un negoci qualsevol amb la il·lusió que lis han venut de que treballaran per a ells mateixos i no moriran a l’intent, no; parlo de lo que a Fraga entenem per emprenedors. Això de l’emprenedoria sempre ha causat furor entre les persones que habitem per astí, així, en un moment o altre de la nostra vida hem estat emprenedors o empresos. Vull dir, que quan algú desbarre de manera exagerada i pública s’arrisque a trobar-se pel carrer a la persona o persones afectades i que l’emprenguen pel carrer i lo tomben pentinat de dalt a baix, sense haver passat per l’acadèmia del Raffel Pages, i marxe en lo cap cot cap a casa desapareixent-li, miraculosament, les ganes de seguir donant pel sac. Suposo que esta emprenedoria tan sana que tenim és lo que porta a esta colla de valents a amagar-se radere un pseudònim, però això encara ho he d’anar solsint.
Tags: Se va solsint
Trackback des del seu lloc.
