“Verdolatria”

// Patrici Barquín

Verdòlatra é lo que me podria definir com a persona. Suposo que si pregunteu a d’altres persones us faran altra mena de definicions com: poca solta, cap de suro, o qualsevol altra que trobaran més adient, però com que eixa columna l’escric jo, em permeto auto definir-me com vull.

La verdolatria no vol dir de cap manera que jo puga sentir cap mena de devoció per les tètriques banderes que onegen als mítings d’aquell partit del senyor de la barba, pulcrament retallada, que crida bajanades al damunt d’un cavall espantat. Lo cavall, vull dir que està espantant. Bé, i algú més també quedem espantats de sentir parlar los esperpents.

Tampoc la verdolatria assenyala cap a la bandera del meu poble: Fraga, que comparteix color amb la del senyor de la barba pulcrament retallada, etc. I és que això de les banderes o el sentir-me no se què per haver nascut aquí o allí, pos tampoc no me fa ni fred ni calor. De fet sempre cito una frase de la pel·lícula “Martin Hache” que respon a la pregunta de si troba a faltar lo seu país dient que això és un estupidesa, que com a molt pots trobar a faltar lo teu barri, los teus amics, la quotidianitat de la teua vida allà, però a un país no se’l pot trobar a faltar. Així que no, la verdolatria no va tampoc del meu poble com a concepte abanderat.

De fet, la verdolatria va d’allò que de veritat tenim inserit al nostre ADN. Allò primigeni que ens acompanya des l’època en que no érem més que uns micos que buscàvem refugi, aliment i relacions socials als arbres. Ve d’una època en que la nostra vida de primats girava al voltant de la natura perquè nosaltres en formàvem part.

Fruit d’eixa relació continuem tenint la capacitat de emocionar-nos davant un arbre de grans dimensions. Un arbre que ens recorda allò que ens va donar tot el que ens calia en aquella època primigènia. De fet, encara ara, los arbres ens donen tot allò que ens és essencial per a viure: aire per respirar, ombra per a sobreviure als estius cada cop més calorosos, fruits per a alimentar-nos…

Però la verdolatria va més enllà de los arbres. La verdolatria fa que m’emocioni davant la floració de les argelagues, que los romers florits o en los brots tendres me facin parar i meditar davant d’ells com si estesa davant de un assaig sobre lo sentit de la vida. Que les cues de rata me facin caminar mirant agon fico los peus, perquè de cap manera les vull trepitjar, i és complicat no fer-ho. O fa que vega les verdolagues com una fabulosa catifa que me dona la benvinguda a l’hort.

Com va dir Montaigne: “que la mort em torbi sembrant cols , i jo tan indiferent a ella com al meu hort imperfecte.” Però, a veure, que això de morir encara ho hem d’anar solsint.

/ Juhasz Imre (CC0)