Per increïble que pugue parèixer, la colonització està més de moda que mai. El postureig viscut després de la segona guerra mundial no va ser més que això, un postureig; una manera de fer veure que la guerra ens havia fet millors persones i, en conseqüència, millors societats. Però la realitat és caburda com ella sola i a més de continuar veient-se afectades les «antigues» colònies, los homes del salacot, van centrar la seua atenció en una nova forma de colonialisme interior.
Visc a un poble com tants altres pobles. Un poble agon va irrompre la revolució verda i ens va empudegar terra, aigua, aire i vides com si és tractes d’una força d’ocupació silenciosa; inclús, en un primer moment, tal i com passa amb les forces d’ocupació, semblava que ens feia la vida més satisfactòria, però en lo temps van quedar al descobert les urpes de la bèstia.
Visc a un poble com tants altres pobles, que ha colgat la terra fèrtil sota tones de formigó al temps que dilapidava diners en obres gegantines per a regar terres pobres perquè allò era progrés.
Però, tot això només era la introducció o el pròleg d’una sèrie de terror que estava lluny de mostrar la seua veritable dimensió. Ara, en la desencusa de l’agenda 2030 i el canvi climàtic, però en la realitat dels beneficis econòmics, ens troben immersos en la merda, literal. Planta de biogàs, macro granges, compostatge de fangs tòxics i, per si ja estàs una mica fins a dalt de merda, també parcs solars cobrint, un cop més, la terra fèrtil en plaques solars.
Visc a un poble com tants altres pobles. Un poble agon é veritat que han desembarcat los fons d’inversió, tal i com van arribar els colons belgues al Congo ídem. Però, a tota massacre li cal la intervenció de col·laboradors necessaris. Així, tal i com fes lo rei Agaja en la tracta d’esclaus, hi han persones del mateix poble que estan immersos en la destrucció del propi poble, sigue construint macro granges de tossinos, aplaudint la construcció d’una planta del mal anomenat biogàs (perquè si li fiquem «bio» al davant sembla que sigue saludable) o portant residus tòxics d’una bona part d’Europa per abocar-los i colgar-los sense cap mena de mirament al barranc. El negoci per sobre de tot. Per sobre inclús del teu poble i de la teua gent.
Visc a un poble agon viu gent que no estima el seu poble, només s’estimen a ells mateixos. Visc a un poble que és com tants altres pobles que estan patint un bombardeig de projectes com incineradores, línies de molt alta tensió, macro abocadors, macro granges, macro parcs eòlics i solars. En definitiva, visc a un poble i això ho complica tot. La dispersió de la població de la que s’aprofiten administracions i persones sense escrúpols per a instal·lar les merdes que no volen al seu jardí del darrere, que diuen los americans, és el nostre dia a dia. Recurrentment apareix tal o qual mega projecte salvador de les nostres vides miserables de gent de poble. Promeses de llocs de treball que no ha reclamat ningú i que quan se fan efectius només col·loquen la misèria al centre de les nostres vides, mostrant-mos quina mena de llocs de treball ens oferien.
Però hi ha una cosa que han obviat los hereus del colonialisme i els seus col·laboradors: la nostra capacitat de resistència, de no abandonar el poble a les seues mans i la nostra capacitat d’anar solsint una vida millor, plena i saludable agon les persones, lo paisatge i la vida estiguen per damunt dels negocis.
Publicat a Temps de Franja n.167, novembre 2025