Ara que ja porto un quants anys perpetrant columnes al Temps de Franja, ara que ja he aconseguit tenir un contracte blindat i que el sou m’arribe no en un sobre mensual de color marró sinó en un carretó ben fondo i caramullat de bitllets; ara que em passejo en xistera, monocle i gaiata de plata; que ja me penso que soc prou important com per a fer com la gent sabuda: procedeixo a autocitar-me.
A la columna «Sheremare» que em van publicar a eixa revista (ostres, crec que m’estic fent escrúpol a mi mateix. Que algú em tombe una bufa, si us plau!) parlava de com la meua mare se les empescava per a distreure la meua atenció, contant-me contes inventats, per a aconseguir fer-me menjar. Doncs resulta que, de fa temps, tinc la sensació de que estan jugant a distreure’ns amb una finalitat més fosca que la de la meua mare, la pobra només intentava fer-me sobreviure.
Que l’extrema dreta crida i diu una bajanada i un altra de forma contínua sense parar ni a respirar s’ha fet més que evident en l’histrionisme histèric de Donald Trump. Si bé ja estàvem acostumats a patir les burrades de la dreta autòctona eix home ha aconseguit portar les ocurrències a un altre nivell. Prova d’això ha estat lo seu èxit a Twiter, X o com nassos se digue. A tal punt ha tingut èxit, a la xarxa eixa, que ha acabat passejant de la ma i festejant en l’amo de la xarxa social sense cap mena de pudor, però en molta pudor, concretament pudor de podrit.
I és que resulta evident que eixa gent crida ben fort i diu barbaritats, una darrera l’altra, per a distreure’ns i que siguem incapaços de centrar l’atenció i la lluita en res concret. Perquè si cada dia obren, com a mínim, un front per a fer-mos creure que ens hem de preparar per a encetar una forta oposició a tal o qual mesura anunciada, doncs pot passar que ens deixem portar pels cants dels monstres i anem com cagalló per sèclla intentant oposar-mos a la radera ocurrència i deixem de banda allò que potser realment importa i acabem tragant les sopes que no volíem (recordeu que la meua mare en cap moment és com lo Donald Trump del collons).
En definitiva, eix gent que tenen la capacitat d’inventar-se contes de terror i realitats paral·leles, que no existeixen més que a les seues ments malaltisses, que no estúpides, ens pot fer perdre el senderi i caure en la temptació de convertir-mos en persones crispades i odioses, si ens deixem portar pel seu odi i el seus crits. Calma, però calma atenta, sense perdre la compostura ni caure al fang de la discussió a la que ens volen abocar i sí, assenyalar quan se’ls hi veuen les costures; com quan el paio eix de la barba i cara de Saladí va anar a presentar respectes al Trump dels nassos (o era dels pèls?). Un Trump dels nassos que el primer que va fer va estar suprimir l’espanyol de la web de la Casa Blanca i de les seus xarxes socials. Així que, aquell que damunt d’un pobre cavall vol iniciar la reconquista de la «unidad de destino en lo universal», ha resultat ser un pobre desgraciat que es doblega davant de les puntades propinades a la llengua espanyola.
Bufa, Manela!, anem solsint que tenim feina.