Lo naixement de l’endocrinologia i el seu perfeccionament primigeni va tenir uns resultats nefastos a nivell social. Un dels seus precursors, Nicola Pende, era un metge feixista que va estar anomenat senador pel Benito aquell de les itàlies. Però no en va tenir prou de ser nomenat senador i va voler incidir en la política del moment amb l’aplicació de la ciència, arribant a construir autèntiques aberracions contra la humanitat en la seua recerca de l’home (entès home com a humanitat) superior o superhome, teoritzant al voltant de l’eugenèsia i la millora de la raça, que van servir per a elaborar l’evangeli segons Mussolini. També va ser molt influent sobre Gregorio Marañón, però això tot i ser la mateixa historia ho deixaré de banda, com l’arròs. A veure si ho aconsegueixo.
Així doncs, ara que eixa columna ja deu fer olor de tinta i de paper nou d’impremta, puc augurar que ja haurem liquidat les festes de Nadal i estarem transitant una depressió pròpia de 1929. Intueixo que estarem tristos, però «majos» i llustrosos, com a conseqüència de la socialització familiar que sempre ha d’incloure, com tothom sap, menjar com per a abastir a un regiment d’artilleria i beure com per a tombar als participants de «l’october fest» de tota Prússia, encara que a casa només haguéssem estat vuit a sopar. Doncs ara que ens haurem engreixat i superat les nou arroves de pes, ha arribat lo moment de fer un al·legat contra la grassofòbia.
L’endocrinòleg, Pende, va teoritzar sobre com la testosterona construïa la natura de l’home i això ho resumia en que per culpa de la testosterona, l’home (no entès com a humanitat sinó com l’ésser humà mascle), no podia contenir les seues ganes d’escometre sobre les dones i estes, gràcies als estrògens desitjaven ser escomeses. Eixes afirmacions van entusiasmar al senyor aquell que hem deixat a banda i que ara té carrers i tot que lluïxen lo seu nom. No sé quins estranys motius devia tenir per a emocionar-se en lo que deia la mala persona d’en Nicola. Podria ser un polsim de feixisme?
Tornem al gener de 2026 i a les panxes prominents que auguren una decadència de l’espècie humana i que llença de cap a la galleta de les escombraries tota la feina feta pel feixisme italià, alemany i espanyol (sembla un acudit de l’Eugenio, però al contrari que l’humorista, eixos tres fan la mateixa gràcia que el Pennywise aquell) de construir una raça superior. I nosaltres, oh, pobres mortals!, potser caiem en la temptació d’apuntar-mos a un gimnàs, de fer (glups) Règim, de llogar un motivador motivat d’eixos que ixen pels internets i te buiden la butxaca més que la panxa. Maleïts tarrons i maleïts «chupitos» que han acabat en lo somni que va tenir un dia un endocrinòleg feixista italià.
Crec que m’encomença a xocar el Nadal, però no sé si ho he acabat de solsir com toca.
Publicat a Temps de Franja n.168, gener 2026