Tant’ amare, habib, tant’ amare

// Patrici Barquín

Poc desprès de l’estrena de la cinta de Superman, va haver-hi una mena de «proto fake news», que afirmava que un xiquet, imbuït per la fantasia de la cinta, s’havia lligat un llençol a l’esquena i havia saltat per la finestra d’un gratacels, perquè pensava que podia volar. Lo mateix expliquen de l’estrena de Spiderman i un xiquet que va aboconar-se per la finestra, convençut de que s’enganxaria per la paret i treparia amunt i avall, tal com feia lo superheroi (encara sort que prèviament no havia fet que li piqués una aranya radioactiva). Espero que no fos lo mateix xiquet que en veure pel·lícules violentes o de tant jugar al Call of Duty o al GTA o a qualsevol altre videojoc, va acabar amb un kalashnikov disparant, a tort i a dret, a mestra.

Totes eixes relacions entre causa efecte són producte de la ment malaltissa dels adults que despleguen la seua estupidesa en forma d’arguments simples, pa donar explicacions a situacions complexes i sobretot, pa evitar eixir de la zona de confort de la que tant se parla darrerament (bé, potser només en parlo jo de la zona eixa del confort, però ho faig tant que sembla que ho faci tothom).

Ara bé, molt parlar de les influències malaltisses al jovent i a la infància, però se parla poc de la influència real d’altra mena de ficcions a l’edat adulta. Així, poques són les persones adultes que veuen un perill real als contes romàntics que expliquen als fills i a les filles, agon los abusos i l’assetjament se tracten com si fossin situacions d’enamorament autèntic i inapel·lable. Eixes situacions també se donen als contes romàntics per a adults, altrament dits novel·les romàntiques, que podem arribar a llegir i, vullguent o sense vullguer, les incorporem al nostre pensament tal i com vam incorporar los contes infantils.

Per suposat, tampoc som capaços de detectar lo perill de les pel·lícules del gènere anomenat «comèdia romàntica», en la construcció d’una societat saludable. Clar, després ens podem estar la vida creient en prínceps blaus que ens faran felices o feliços per sempre més, tot i que al principi ens puguin semblar uns assetjadors de manual, estem convençudes de que tot allò és producte d’un enamorament i que acabarem sent feliços i menjant anissos. Per no parlar de les princeses que sospiraran i se sacrificaran per nosaltres, tenint eix sacrifici com matèria obligada si és que volen demostrar-nos un amor autèntic. Sembla mentida que puguem arribar a creure que l’amor de prínceps i princeses pot arribar a ser com ens el relaten a novel·les i pel·lícules romàntiques, veient com són a la vida real i reial, però l’estupidesa adulta sembla ser il·limitada.

En definitiva, podem acabar construint un concepte de l’amor bastant absurd i això sí que té una correlació entre la confusió entre realitat i ficció en la que som expertes les persones adultes. Només cal parar atenció a totes aquelles persones que construeixen la seva realitat a partir dels telediaris i acaben carregades de pors perquè han dit a la tele no sé quines barbaritats que estan passant a no sé agon.

Desprès està allò de creure’s que lo sexe é com allò que passa al porno, però això seria tema d’una altra columna, així que, ben mirat, crec que vaig a lligar-me un llençol a l’esquena i aniré solsint si me’n rampinyo per les parets o si tracto de volar, que segurament sirà més saludable que les relacions de la Cameron Diaz o del Hugh Grant aquell.