Ma jaia, de la mateixa manera que una gran quantitat de persones de la seua generació, va viure una vida dura. Ja sabeu, una infantesa mísera de treball, una joventut mísera de treball i una espurna d’il·lusió, que va durar més que una flor, trencada pel feixisme. Així, l’edat adulta va ser repressió, gana, alguna detenció i una mirada ofegada de por en una pàtina de malenconia per allò que va viure que va ser tant breu, però tant revelador sobre la possibilitat real de fer d’eixe món un món millor.
Vaig passar una bona part de la meua infància escoltant a ma jaia repetint, com una lletania, cada cop que havia de néixer un xiquet, allò de «quan sigue gran ja no haurà de fer la mili» I ho repetia tractant de convence’s a si mateixa de que així siria, per més que un xiquet rere l’altre s’anava fent gran i la mili no desapareixia ni en fum de palla. Per més que una vegada i un altra, algú de la família, li recordava que portava dient allò des que va néixer un tiet fa no sé quina pila d’anys. Però ella, convençuda com estava que la humanitat estava condemnada a progressar, a avençar cap a una vida millor, continuava en la seua lletania.
Ma jaia, com totes les jaies del món, va acabar morint. Malauradament no va aconseguir veure la desaparició de la mili obligatòria (encara que vingués de la mà de José María Aznar) i va patir i plorar cada vegada que els joves de la família havien de marxar a fer aquelles coses de complir amb la mare pàtria. La part bona, é que es va estalviar aquell conat de feminisme malentès, quan una colla (reduïda he de dir) de dones reclamaven el seu dret a fer el servei militar. Encara no sé si realment existien o era un invent de la premsa de l’època, perquè no acabo de veure que ficar-se del costat de l’opressor en comptes de fer costat als oprimits tingue res a veure en la igualtat ni en l’alliberament de la dona.
Actualment tornen a sonar tambors de guerra. Tornen a eixir polítics extrems i no tant extrems a reclamar un servei militar obligatori i no ha passat res. A bona part de països europeus estan tornant a imposar l’obligació de segrestar els joves per a sotmetre’ls a la instrucció militar. Estem vivint una època de rearmament en inversions milionàries en mig d’una crisi generalitzada (econòmica i humana) Sembla que, definitivament, els que governen ens han perdut lo respecte perquè sembla que, nosaltres, hem donat per mortes i enterrades totes les nostres jaies i som incapaços de somiar, com elles, en una vida que progressi cap a una millora, cap a una vida que valgue la pena ser viscuda; però, tot això, crec que encara ho hem d’acabar de solsir. Això sí, se’ns acaba el temps.
Publicat a Temps de Franja n.169, abril 2026