
Què pati ni pati!*
// Patrici Barquín
Visc a un poble agon los records no es troben als patis. De fet los records es troben amagats sota una pàtina de por heretada, deguda a la terrible repressió franquista. Però no és de franquisme ni de pors de lo que vull parlar. De fet vull parlar de poesia.
Perquè visc a un poble amb records colgats, però amb poesia a boca de carrer. Hi ha prou a fer un repàs pels diferents noms que reben les eines de treballar la terra, treball que representa la ambivalència entre l’esforç i la bellesa del seu resultat.
Així, tenim un aparell que astí anomenem «sussurador». L’eina serveix bàsicament per a eixorejar la terra ben fonda, sense voltejar-la. La forma correcta d’anomenar-la és subsolador, però arribats a la capa del subsòl, no podem parlar-li a la terra a crits, hem de xiuxiuejar amb tota la suavitat de la que som capaços per tal de no despertar-la de cop i que acabi prenent mal. Hem d’aconseguir que obri suaument los ulls i s’oxigeni de a poc a poc. No podem dir-li a la terra adormida que la estem subsolant, com qui està desnonant o alguna bestiesa pareguda.
Altra eina a la que li atorguem nom molt poètic é lo «cautivador». Eix aparell esgarrapa la terra de forma superficial sense voltejar-la i serveix pa eliminar les llagors acabades de germinar o les petites herbes adventícies preparant la terra pa rebre les llagors que volem sembrar o les plantes que volem plantar. Lo nom correcte é cultivador, però, en realitat no estem cultivant, això ho pot fer qualsevol. Lo que fem é captivar la terra per a que en aquella passió que només la natura sap desplegar, arribi a oferir-nos los seus millors fruits .
Hi ha altres eines que també tenen poesia, però com que visc a un poble que necessita de manera imperiosa mantenir los peus apegats al fang, lo que fem é baixar-nos dels núvols. No volem viure entre persones que se pensen ser. Com ho fem? Pos quan mos trobem pel carrer, en comptes de saludar-nos dient-mos allò tant convencional de: «bon dia» o «bona tarda» o «bona nit», ens insultem. Sí, sí, tal i com ho explico. Si fa molt de temps que no et veus en algú li pots cridar (està socialment admès): «Agon vas, malparit!», acompanyat d’un bon cop a l’esquena. Això ajuda molt a fer tocar a qualsevol de peus a terra, ja pots ser la persona més laureada del món o eixir per la tele cada dia o ja, com a cosa extrema, escriure una columna al Temps de Franja, que al meu poble, si et veuen passejant embadalit, algú et farà baixar dels núvols cridant-te malparit o fill de puta i probablement, desprès, et portarà a fer una cervesa.
Visc a un poble carregat de poesia, al paisatge i a la gent, però sobretot un poble en los peus a terra. Així ho veig jo, ara digueu-me que encara ho he d’anar solsint o que el Nadal m’ha fet perdre lo cap.
*Publicat a Temps de Franja n.148, gener 2021
Tags: Se va solsint
Trackback from your site.