Temps era temps en que els cims nevats no formaven part de la nostra anatomia. Temps fugit en que tot era festa, però també transgressió. La sang bullia i les hormones esclataven en balls salvatges. La música es combinava amb la nostra ànima creant emocions que, en lo temps, quedarien esmorteïdes per a, en lo moment més inesperat —quan comencen a sentir-se els primers acords o el primers cops de bateria—, recórrer la nostra pell i transmutar de pell humana a pell de gallina.
Concerts. Petits concerts amb un munt de gent. Concerts punk agon les habilitats musicals o vocals dels artistes eren irrellevants. Allà s’hi anava a ballar desbocadament, a empentes, a crits i abraçades. Però també era allà agon qualsevol podia pujar a l’escenari i explicar la seua. Que si l’Agrupació de Dones Violentes, que si Alliberament Animal, que si els Mili kk, etc.
En definitiva, els concerts punk, eren espais agon expressar lliurement l’opinió. De fet, també passaba que en mig d’una cançó, algú pujava i li prenia el micro al cantant i començava a cantar ell o ella pel seu compte o a explicar alguna historia de borratxo, per a després llençar-se des de l’escenari, en planxa, damunt del públic, amb l’esperança de que l’empossen al vol. Allavonces lo poble soberà parlava, i si l’acció a l’escenari havia estat miserable, tothom s’apartava i el subjecte volador ben identificat se fotia una hòstia epistemològica.
Ara hi han altres de micros euberts; en diuen xarxes socials, però lamentablement, d’alló del punk no en queda res. Ara qualsevol idiota pot interrompre el concert, dir qualsevol estupidesa i en saltar no li regalarem cap hòstia epistemològica sinó que el recollirem en lo cotó fluix del respecte. Al cap i la fi ens em fet vells, ens han perdut el respecte, el punk ha mort i encara no ho hem acabat de solsir.
Publicat a Temps de Franja n.165, abril de 2025