Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

‘Los canons de Navarone’

// Patrici Barquín

Los canons de Navarone és un tros de pel·lícula d’aquelles que vèiem la gent menuda, asseguts a la cuina, davant una tele en blanc i negre, mentre menjàvem una torrada de pa en oli i sucre (lo vi me donava cor agre). Com que se suposava que era una pel·lícula de guerra i d’herois, la veiem quasi com qui va a missa i desplega tota la seua fe, pa poder quedar extasiat davant l’avorrit sermó del capellà. És a dir, la veiem entre l’expectació de que hi hagués una ma de trets i explosions i la realitat d’un gran guió i d’una història carregada de reflexions i resistència contra lo nazisme que tenia terroritzada una part del mediterrani, o de l’Egeu (mai he acabat de tenir-ho clar del tot), a compte d’uns enormes canons estratègicament col·locats: los canons de Navarone.

Un comando constituït per estrelles de Hollywood, autèntics monstres de la interpretació, representen una mena de personatges poc disciplinats, però amb una audàcia extrema, que els capacita pa destruir los maleïts canons i lliurar del setge a un grup de soldats atrapats per la monstruosa artilleria.

Una tarda espectacular de cinema en blanc i negre, de pantalla reduïda i de sucre i oli cristal·litzats i apegats a les mofles, als llavis, al nas i per totes les mans i la roba. Què més podíem demanar? Doncs qualsevol cosa menys trobar-nos a l’edat adulta, sense oli, ni pa, ni sucre, ni tele en blanc i negre, ni grup de rescat; però sí atrapats, com aquells soldats a qui salven la colla d’estrelles de Hollywood convertida en membres d’una resistència contra los dolents. Perquè ja fa temps que passa, però enguany sembla que devia haver una oferta de canons o que ha hagut una grilladura col·lectiva, perquè los canons de Navarone sonen més forts i aprop que mai. Parlo dels canons anti pedra.

Eixos canons tenen una existència, pel que sembla, que transita per una mena de buit legal, però en un pla ètic execrable i representen una perfecta metàfora d’allò en lo que hem convertit la nostra relació en la natura: una guerra agon primen los interessos econòmics particulars per sobre del benestar de les persones i de la mateixa vida.

Bàsicament, los canons apunten al cel i quan treu lo nas lo més minúscul núvol comencen los trets d’artilleria contra lo cel, fent córrer espantats fins i tot les pobres ànimes que habiten allà dalt i que estan tranquil·lament tocant la lira i cantant lloes a nostre Senyor.

Que què disparen eixos canons? Doncs sembla que la versió més oficial diu que aire comprimit, però per a disparar l’aire comprimit necessiten un potent explosiu que llenci l’aire a prou velocitat com per a arribar a impactar als núvols, i eix explosiu podria ser gas acetilè. També hi ha que disparen iodur de plata, que a més a més és un potent contaminant. Tot això amb la finalitat de desfer la pedra dels núvols, però a més de desfer la pedra acaben desplaçant les pluges a altres llocs i ens han deixat un estiu de sequera insuportable a conte d’intentar que plogui a gust sempre dels mateixos, en comptes de mai a gust de tots.

En definitiva, des que vam deixar de referir-nos a la pagesia com lo treball de la terra o a la ramaderia com lo pasturar o cuidar d’animals, i ens van inculcar allò de les explotacions agràries o explotacions ramaderes, que vam perdre lo primer llençol, que ja feia presagiar una realitat de dominació absoluta i sotmetiment de la natura a los interessos mercantils, d’aquells grans posseïdors de la terra, que han decidit ficar la seua avarícia acaparadora per sobre de tot. Tot està justificat en nom del benefici econòmic d’una minoria, fins i tot que una bona part de la petita pagesia se fique del costat d’eixos explotadors de la vida, que no fan altra cosa que empobrir més i més la pagesia tradicional i familiar, fent-la desaparèixer, o convertint-la en una mena de record romàntic del passat.

Ignoro si això ho acabarem parant una colla de resistents o si sirà per les múltiples denúncies que s’estan fent al Seprona o, més improbablement, per un tarat que escriu en roba interior assegut al davall d’un ventilador que remena aire calent i sec; lo que sí que tinc clar és que tot això ho hem d’anar solsint de forma col·lectiva o acabaran en nosaltres individualment.

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: