Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

L’Orzowei*

// Patrici Barquín

Com que ja fa un temps que mos coneixem, he decidit que ha arribat lo moment de despullar-me. Ep, tranquil·litat!, que no penso despullar-me del tot, i a més a més, parlo en sentit figurat. Vull dir que trobo que ara que tenim eix número dedicat a la llengua materna, crec convenient destapar la meua realitat, per si a algú, cosa que dubto, pot interessar, tot i que no ho faig amb la intenció de despertar interès, més aviat m’agradaria despertar alguna emoció (desprès diran que no sóc pretensiós).

De tres germans que érem, jo era lo del mig. Com que jo era al mig me va tocar ser partícip d’una mena d’experiment sociològic que, dit sigue de pas, va fer figa. M’explico: per a evitar-me lo xoc diglòsic que van patir tiet, que també vivia a casa, i germana en arribar a mestra, a casa, van decidir parlar-me en castellà, en la clara intenció de fer de mi un castellanoparlant i evitar-me lo disgust de no comprendre als docents i evitar-me “problemes”. Així que, no va haver-hi plors per no entendre a la mestra. Bé, no va haver-hi plors per no entendre a la mestra, però si que n’hi va haver per no comprendre-la. Hi havia, però, alguna cosa en tota aquella situació que no acabava de funcionar. Tot i que l’aprenentatge de la lletra, escrita i llegida, la vaig fer íntegrament en castellà.

Tot i que vaig començar a llegir, primer contes, desprès novel·la i poesia, en castellà, hi havia alguna cosa que estava com desencaixada.

Al meu voltant podia observar com lo català funcionava a casa i al carrer per a coses tan quotidianes com fer lo dinar, estimar i sobretot pa renegar, blasfemar i insultar. Així que la meua relació en l’entorn (social i paisatgístic) transcorria, en certa manera, separada de la tribu (va, que hi ha més conceptes pa definir tribu que la de l’Orzowei. Treu eixa imatge del teu cap). No, no és que no fos acceptat, ho era, però hi faltava un punt de cultura atàvica en la meua manera de desenvolupar-me en lo meu entorn. Així que en lo temps i una mica d’ajut vaig fer lo pas de retornar a l’origen, a lo primari, al fondo de l’ànima que m’havia set negada en tota la bona intenció.

Un bon dia, aquell adolescent que jo era va arribar a casa i va indicar que anava a començar lo camí invers, lo camí de parlar la nostra llengua, lo camí d’escriure-la i lo camí d’estimar i retrobar-me en lo meu entorn: lo paisatge, les feines, les persones i los afectes que perden lo seu sentit si se canvia la llengua en que s’expressen, aquella que, en realitat, era la meua llengua materna. Què va passar desprès de prendre eixa decisió? Com s’ho van prendre a casa? Com s’ho van prendre al carrer? Com si això fos una sèrie d’eixes que estan tant de moda ho hauré d’anar desgranant a est espai i, per suposat, també ho hauré d’anar solsint.

 


*Publicat a Temps de Franja n.141, abril 2019

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: