Lo Nadal a cal Mad Max

// Patrici Barquín

—Hola, soc lo Manel, lo carnisser.

—Ah! Hola Manel, digues.

—Miri, so Antònia, que la truco pa a avisar-la de que ve una situació molt complicada.  Com ja haurà sentit a les notícies tindrem una vaga de transport i crec que convindria que comprès una bona provisió de carn, perquè no puc garantir que tindrem subministrament pa eixos nadals.

Així é com l’Antònia, una de les millors clientes del Manel, va comprar carn fresca com pa alimentar a un regiment d’artilleria, tenint una nevera com pa alimentar a dues persones jubilades i a dieta per diferents desviaments d’anàlisis de colesterol, sucre i àcid úric entre d’altres.

Dispensa’m per eixa arrencada de columna tant directa, però recordant lo succés de l’Antònia en lo seu carnisser de capçalera, he rememorat aquella època tant llunyana d’apocalipsi zombi, en la que lo més important del món va esdevenir lo paper higiènic.  I recordant, recordant, m’ha vingut a la memòria lo neguit de ma jaia quan, molt excepcionalment, començaven a caure los primers flocs de neu i m’enviava a comprar a correcuita, desenes de pans i de quilos de farina com si visquéssim a un poble de muntanya, que quedés aïllat durant mesos a l’hivern. També recordo que a casa sempre feien broma en les manies de la jaia i com aquells pans acabaven durs com pedres i nosaltres menjant sopes de pa, dia sí i dia també, mirant de que tot aquell pa que, està lleig tirar, no se fes malbé. També, gràcies ¡oh, joiosa nevada!, mos veiem obligats a menjar muntanyes de magdalenes i mostatxons, i encara alguna fogassa, si hi havia sort, pa poder acabar en la provisió de farina, adés de que s’aplenés de cucs i palometes. Aquella farina concebuda, inicialment, pa permetre’ns sobreviure a un infern hivernal i no pa caminar decididament cap al sobrepès.

Sempre vaig pensar que la meua jaia havia patit alguna mena de desconnexió per la guerra i la gana que va haver de patir durant l’anomenada postguerra, però a la vista dels fets actuals, crec que encara mantenia les seues facultats mentals en bona forma, perquè acumular carn o peix perquè hi ha una vaga de transport resulta absolutament hilarant, comparat en l’acumulació de pa i farina, que en definitiva, fan més ben conservar.  Clar que, qualsevol intent de mantenir certa coherència en los nostres actes quotidians se pot veure pertorbat per l’acció d’aquells que s’autodesignen com més i millor preparats.  Parlo, com ja hauràs endevinat dels que ens governen, o, com més els agrada anomenar-se: dels que ens representen. I ja que estic abocant la meua ira columnista a tort i a dret, no vull deixar passar l’ocasió d’involucrar a la pertorbació de la nostra quotidianitat a aquells que continuen capficats en dir que lo seu servei a la societat consisteix a mantenir-la informada; parlo, com no pot ser d’altra manera, dels mitjans de comunicació de masses.  Fico un exemple:

Heu sentit parlar als grans mitjans de la gran apagada elèctrica europea? Segur que vosaltres sí, però los diferents ajuntaments i comerciants no han sentit ni cinc, a la vista del fastuosos desplegaments lumínics que hem pogut veure est nadal. Tampoc los propis mitjans d’informació han reaccionat a la contradicció evident que quedava plantada als ulls de qualsevol persona que ixqués al carrer eixos dies de festes. Clar que també pot ser allò de fotre foc a les naus quan la batalla està perduda i aplicar aquella màxima absurda que diu que com més malament estiguem, millor. Així que algú ha decidit que si ha d’haver-hi una apagada, com a mínim que ens agafi enlluernats.

Vinga va, ja està bé de que eix columnista faci lo borinot i ja va sent hora de que parli seriosament: Sé perfectament que lo col·lapse no sirà allò que passa d’avui pa demà. Que no irromprà de sobte la Tina Turner muntada a una andròmina, en una metralleta, disposada a defensar lo rader pou de petroli, demanant que dos desgraciats dentren a la Cúpula del Tro, i que només pugui eixir-ne un en vida. I que finalment com un és tant bo, acabi perdonant a l’altre. I potser així s’acabi emportant a la Tina Turner al llit, o algo així.  Que fa molt temps que vaig veure la peli, no me’n recordo i no tinc ganes de tornar-la a veure.

O sigui, que lo del col·lapse vindrà a poc a poc, segurament adornat de pors que ens aboquen a comportaments absurds, o poc reflexius. En pors que buscaran portar-mos a la paralització i a la falta de reflexió. Per això, en estos moments crucials de canvi, penso que resulta imprescindible no perdre la calma ni la capacitat crítica. I si per un costat te diuen que hi haurà una crisi energètica que derivarà en una apagada elèctrica europea, en una data concreta, i si per una altra banda resulta que il·luminen lo teu poble o ciutat, com si fos una pista d’aterratge, pa celebrar unes festes, i los mateixos que avisaven de l’apagada no queden esgarrifats del desplegament de llums, pos é perquè algú ens està intentant espantar de forma deliberada. I si lo carnisser te truca pa que facis una provisió de carn com si vingués a dinar a casa teua la Marina dels Estats Units al complet, lo més probable é que lo propi carnisser sigue una víctima d’aquells que porten matracant en una suposada vaga de transport que ens convertirà en una mena de Biafra 2.0.  Per això é molt important, en eixos temps complexos, no perdre la calma.  No deixar-mos portar per la histèria i los impulsos i seure tranquil·lament a reflexionar en solucions col·lectives.  O sigui, a fer allò que tant i tant s’ha predicat a eixa columna:  Anar-ho solsint.